De vegades arribo a pensar que tot allò que passa de negatiu i perjudicial a escala global és una retallada de drets planificada que mos disfressen de guerra o de pandèmia, segons los hi convé. Ara m'invento un càrrec polític perquè m'interessa, després t'ho dissimulo amb un cop d'estat a l'altra punta del món. Ara una crisi mundial i recurrent, després una nova llei per a la nova situació que t'acabo de generar, com si es tractés d'un truc de màgia. Tergiversen, bé amb propaganda mediàtica que ens tapa la realitat, bé amb la prescripció d'un delicte o d'una vida prescindible. Decisions vestides amb roba de camuflatge, per no cridar l'atenció, o directament invisibles, perquè no sapiguéssem mai qui mou los fils i per què.

Mos tenen entretinguts amb batalles i causes que per a natros tenen tot lo valor i la dignitat del món i que són rellevants per al planeta però que, al cap i a la fi, esdevenen estèrils perquè els mateixos que han creat lo problema per a tindre't enfadat i ocupat, te dixaran moure per dins del sistema però només fins a un cert punt, sense sortir-ne del tot. I et posaran límits i fórmules de control disfressats de privilegis: dis-li vacuna obligatòria o targeta de crèdit, que si no tens ni una ni l'altra poca cosa et dixaran fer. Dis-li calefacció o vehicles que funcionen amb combustible, que poden escalfar-te la casa o portar-te allà on vols però només si omplis lo dipòsit —de la caldera o del cotxe— al preu desorbitant que ells i les seues guerres marquen. Tot i que val a dir que les factures ja eren un delicte indecent abans que Putin decidís començar la seua particular partida de Risk. Ben mirat, tampoc no els hi cal literalment disparar un rifle per a atracar-mos. Ara els hi és molt més fàcil donar-li la culpa a les bombes o als virus, se van alternant l'excusa.

I natros, és clar, humils i pobres mortals, malgrat tot això i tot allò, encara som dels poquets afortunats de l'hemisferi nord, los benaurats d'occident, de l'occident més proper a l'equador, de fet. Que el cinturó del mapamundi cada cop s'estreny més i les línies divisòries sobre el paper mos van encerclant, desdibuixant justícies i collant fronteres, arraconant-mos molt a uns i dispersant massa als altres. Un tauler de joc mogut per titellaires benestants o sàdics o barruts o totes tres coses alhora. Que si cau Internet no saps què passa al món, ni pots enviar un trist whatsApp, ni traure diners pel caixer; que si lleven la cobertura no pots telefonar ningú, que si elimines periodistes del mig no podran explicar el que veuen amb los seus propis ulls i aleshores allò que no saps, doncs no està passant. Com lo de l'arbre que cau al mig del bosc sense testimonis.

De l'obsolescència programada a la decisió urgent a cop de clic, lo ritme d'esta societat nostra —dels d'occident, insisteixo, sobretot l'occident masculí, cada cop més reduït i bloquejat— volen que es base en la ignorància, en lo capteniment, en la submissió i l'automatisme obedient i vassall. A canvi, mos regalen sous mínims, dies de vacances i una sanitat i una educació que si són de qualitat i públiques és més pels professionals que s'hi dixen la pell que pels polítics, que els hi donen ferramentes rovellades i obsoletes i els hi diuen: au, ja us apanyareu.

Lo més lamentable i desesperant de tota esta situació descrita són los nostres jóvens i adolescents. Com li vaig vore reflexionar encertadament en un tuit a Gertri Adserà, llibretera de Tarragona, ells i elles han crescut en pandèmia i en guerra i han assimilat esta realitat com a única possible, perquè quan ets menut no et planteges tant la qüestió dels drets fonamentals. Certament, si ja convius d'inici amb esta vida retallada corres lo risc de que et semble que mai no s'ha estat millor i de que no és possible apujar el llistó. Plató i el seu mite de la caverna. Lo perill de desconèixer que s'ha lluitat per aconseguir fites en lo món del feminisme, dels treballadors o de la pau és que es normalitzen situacions de precarietat que després són molt complicades de revertir perquè, com deia la llibretera, llavors has d'educar els jóvens a contracorrent. Quina paradoxa.

Amb la major part de la població ocupadíssima treballant, pagant deutes i arribant a final de mes a trompades, encara apareixen les incentivacions de tota mena per fer compres sobreres i supèrflues, que la roda ha de seguir girant i natros som los hàmsters. Consumisme gratuït, per innecessari no per barat. No cal que la raó real de la crisi siga la que ens volen fer creure, n'hi ha prou en que siga de l'únic que es parla, per no generar gaire massa crítica.

Carla Simón, en guanyar l’Ós d'Or a Berlín amb la pel·lícula Alcarràs, va dedicar el premi "a les petites famílies de pagesos que conreen la terra cada dia perquè la seua manera de fer agricultura, que és respectuosa amb la terra, és una forma de resistència". Davant d'este sentiment d'indefensió i impotència per la societat que mos obliguen a habitar, poca cosa més mos queda que cuidar el nostre jornal de terra, l'emocional i el geogràfic. Cuidar el medi ambient que ens acull i les persones que ens rodegen com a forma de solidaritat, i fortalesa. D'insurrecció i paciència. Saber triar les companyies de la voreta del camí, perseguir els atzars i mirar de passar per esta vida més com una abraçada llarga i desitjada que com un storie d'Instagram efímer i superflu. Perquè resistir també és estimar i fer perdurable la tendresa.