Des que tenim ús de raó i certa memòria que sentim a parlar de les cimeres del clima, totes elles associades, amb més o menys èxit, al nom de la ciutat on se celebren, com los estatuts d'autonomia. Així, hi ha llocs que han passat sense pena ni glòria i resten ignots en algun racó de la història i d'altres que continuen sonant al nostre cap, com seria el cas del Protocol de Kyoto o els Acords de París. La cimera japonesa fou lo 1997 i era la tercera, però no va entrar en vigor fins al 2005, que es veu de pressa no n'hi havia. La de França va ser lo 2015 i era la vint-i-unena, però establia que les seues mesures s'apliquessen a partir del 2020, que tampoc no cal córrer. Divuit anys de diferència entre l'una i l'altra, convenis internacionals diversos, dates de caducitat ja superades i sembla que el més calent és a l'aigüera. Ara, Glasgow se suma al llistat de ciutats famoses que practiquen allò del qui dia passa, any empeny.

Repassant los acords a que es va arribar llavors hi trobem conceptes com ara reduir les emissions del 2008 al 2012 (tic-tac, tic-tac) o mantindre l'augment de la temperatura mitjana global en una mica menys de 2 °C (matindre, eh, no pas reduir, i una mica menys de 2, no fos cas que concretant la xifra alguns països no firmessen i no poguessen fer-se la foto final). La sensació és que a cada cimera van allargant los anys permesos per a emetre gasos a l'atmosfera, pilotada endavant i qui vinga darrere nostre ja s'ho trobarà. Estiren com un xiclet la tolerància, fan la vista grossa i l'any que ve ja mos tornarem a trobar a una altra capital i hi farem cap, és clar, amb los nostres jets privats, per allò de donar exemple. Evidentment que vull creure en la bona voluntat i el saber fer d'alguns mandataris i en la major conscienciació de determinats països però, xiquets, som on som i -com deia l'estimat poeta- més val saber-ho i dir-ho.

La natura està demanant a crits una transfusió i natros li exigim que es faça donant de sang

Després de dos setmanes de cimera i milers d'hores de negociacions, a Glasgow finalment s'ha consensuat un text. Un altre per a la col·lecció dels no vinculants. Lo sorprenent redactat no obliga a limitar l'escalfament global en 1,5 graus (hem millorat en mig grau) però, a canvi, sí que ho inclou com a objectiu a assolir abans de (atenció!) finals de segle, que no cal ser tan ambiciosos, que ningú mos acaça. Efectivament: final de segle, quan potser ja siga massa tard (que ja ho és ara, de fet). Es tracta d'un acord imperfecte -per no dir vergonyós- que, per a acabar-ho d'adobar, inclou una clàusula que l'Índia ha colat en temps de descompte: pel que fa a l'eliminació progressiva del carbó, lo país asiàtic ha exigit canviar lo concepte eliminar pel de reduir i hi ha incrustat un afegitó: "tenint en compte les circumstàncies nacionals de cada país". O siga, que cada u podrà fer el que vulga segons lo seu benefici i la seua interpretació partidista i interessada.

Que el canvi climàtic és una realitat tangible i no una amenaça possible ja ho sap tothom però, globalment, no s'hi actua en conseqüència. I sí, la crisi ambiental està fent estralls, tanmateix les decisions polítiques acaben de clavar-hi la bandereta amb les seues decisions. A casa nostra, per exemple, hem conegut fa poc los pressupostos de la Generalitat de Catalunya: lo Govern preveu destinar 120 milions d'euros al projecte del Hard Rock a Vila-Seca i Salou (a tocar de Port Aventura) i només 6 miserables milions d'euros a la protecció del Delta de l'Ebre, tota una Reserva de la Biosfera. Qüestió de prioritats, suposem. Lo marc mental d'un polític sol ser de 4 anys. La mirada que cal per a la Terra requerix d'una major amplitud i pensar a llarg termini: com a humanitat i no de legislatura en legislatura.

Este passat cap de setmana la barra del Trabucador, al Parc Natural, ha tornat a trencar-se. No ha calgut cap Gloria ni cap Filomena, amb la primera llevantada senzilleta de tardor ja n'hi ha hagut prou per a negar la platja i partir-la per diversos llocs, submergint-la. La natura està demanant a crits una transfusió i natros li exigim que es faça donant de sang. N'ignorem lo tractament, tot i tindre feta la diagnosi. No es pot, per tant, al·legar ignorància. Coneixem lo problema i la seua gravetat però decidim mirar cap a una altra banda o fer actuacions ridícules perquè mai no es puga dir que no es va fer res, però a l'hora de lamentar-se tots se posen davant de tot de la fila amb cara de compungits.

Un dels països que ha intervingut a la cimera de Glasgow és Tuvalu, una illa al mig de la Polinèsia. Amb encara no 12.000 habitants és l'estat menys poblat del món, després del Vaticà. Lo seu ministre d'afers estrangers, Simon Kofe, no es va desplaçar fins a la ciutat escocesa i el discurs va ser per videoconferència: va aparèixer amb vestit de mudar, americana i corbata incloses, i amb l'aigua quasi fins a la cintura, dins la mar, al mig de l'Oceà Pacífic. Gairebé que no calia escoltar el discurs: la imatge parlava per si sola. A vore quan Pedro Sánchez o Pere Aragonès venen al Delta de l'Ebre i fan una roda de premsa des del Trabucador, arromangats amb l'aigua als genolls. I que vinguen en transport públic, en tren, que és més sostenible i no genera tantes emissions. Una altra cosa serà que amb la Renfe i Rodalies arribarien tard, és clar, com també fem tard per a salvar el planeta.