Hi ha gent que, al tren, aprofita els túnels per a fer servir la finestra d’espill, contemplar el seu propi esguard i potser pouar en el més profund de la seua ànima o aguaitar el passatger de l’altra banda, a qui li fa vergonya de mirar directament. També hi ha gent amb auriculars sense música a qui li agrada fer vore que dorm perquè ningú el desperte dels seus pensaments. Gent que mira el paisatge i gent que preferix llegir, tot i encallar-se al mateix paràgraf. Quantes pàgines de marge li doneu a un llibre abans de decidir no continuar amb ell? Quantes esgarrapades o silencis de marge se li poden donar a una persona abans de decidir seguir camins separats?

Hi ha gent que porta ulleres de sol en ple ombriu i gent que va a ull despullat mentre el sol de ponent li colpeja el vidre del cotxe de tornada del treball. Gent que conduix més a poc a poc per a allargar el viatge o per a arribar més tard a casa. També hi ha gent que és com lo sol de l’albada, persones precioses que enlluernen només aparèixer i que després has de dixar de contemplar perquè et cremen la mirada. Els eclipsis no es poden triar.

Hi ha gent que surt de casa i es posa a conduir per carreteres estretes només per a poder fondre’s dins d’un núvol d’estornells i perseguir el seu vol fins a perdre’l de vista. Mirant lo cel, es perden per camins sense eixida i després, reculen. Anar marxa enrere és també una sortida quan no es pot anar en contra d’allò que t’impedix avançar. La distància apropa els reecontres.

Hi ha gent bonica amb qui quedes sense rellotge, gent que és com un didal: te protegix lo dit perquè no et punxes amb l’agulla mentre et cuses la vida. I hi ha gent que després de tot un dia amb gent pensa en veu baixeta: per primera vegada no t’he trobat a faltar, tanmateix em cals per a fer-te saber que, malgrat tot, soc feliç dins la nostàlgia que m’habita.