Probablement haurem construït en llocs inadequats, sí, tothom i uns més que altres, no mos enganyéssem. Però ara no anésseu a les Cases a dir-li això a qui ha perdut lo negoci. No anésseu a Ulldecona a qui se li ha emportat un tros de finca, ni a la Ràpita a qui ha de començar de zero. No anésseu a Alcanar a qui ara té la casa sota el fang. Una casa, per cert, humil, de pescadors, d'una planta (dos com a màxim) i que pertanyia als iaios i reiaios. Vull dir que no estem parlant d'especulació, ni de gratacels, ni de Torrevella o Peníscola (quin greu vore en què s'ha convertit lo seu urbanisme). Parlem, simplement i trista, que quan les generacions antigues construïen potser no eren conscients del perill que vindria, entre altres coses perquè el canvi climàtic ni sabien lo que era, ni la revolució industrial i el capitalisme havien fet estralls. Ara, però, sí que ho sabem i no podem seguir girant lo cap a la realitat.

Portem tant de temps maltractant la Terra que ara per molt que paréssem lo món en sec tardaríem en vore'n los efectes positius. Per a revertir esta situació, probablement, avui ja no n'hi ha prou amb frenar: també hem de recular perquè hi ha una inèrcia que no s'atura de cop. Les maleses del passat apareixen ara i les que actualment encara fem, les notarem al futur. És com dixar de pedalar sense tocar el fre: la bici continuarà avançant amb l'espenta que li havíem donat i, si és costa avall, potser ja ni la pararàs tampoc. En tot cas, un manillar lo pots girar ràpidament al mateix moment que prens la decisió de canviar de direcció. Però si el que tens entre les mans és un timó, i dels grossos, lo transatlàntic necessita moltes més voltes per a executar l'ordre. No virarà d'avui per a demà.

La gent de l'Ebre no volem ser los primers refugiats climàtics d'Europa

La maleïda pandèmia va tindre l'única virtut de marcar-mos lo camí del decreixement que, ràpidament, los humans hem tornat a oblidar i la lliçó no sembla pas apresa, ans al contrari. Lo ritme frenètic de destrucció de l'entorn i de viure de pressa ha tornat. Fa dècades que sentim a dir que anem tard, que el semàfor carabassa està a punt de posar-se roig i natros, en lloc de frenar per a evitar la infracció, accelerem, a vore si podem ser els últims a passar i després que el pastís se'l trobe qui va darrere. Lo problema és que qui va darrere són los nostres fills, nebots, nets... Som natros mateixos: l'espècie humana. No és lo canvi climàtic que vindrà, és l'emergència climàtica que ja tenim a sobre.

Lo Delta de l'Ebre està afectat per tres grans problemes: regressió, salinització i subsidència. Regressió: la línia de costa recula, la mar se mos menja, lo mapa canvia. Salinització: l'aigua de mar entra Ebre endins i el riu comença a ser més aviat una ria, la sal aflora al terra dels magatzems quan surt humitat. Subsidència: la plataforma deltaica s'afona a poc a poc, los estrats s'aprimen. Totes tres problemàtiques (n'hi ha més però estes serien les principals) venen del mateix mal: la manca d'aigua del riu, que no porta prou cabal líquid ni sòlid per a mantindre l'equilibri històric entre mar i terra, entre aigua dolça i salada. Les platges no es regeneren soles perquè el riu no desemboca sediments, la falca salina s'establix cada vegada més amunt de la desembocadura perquè el riu ja no baixa amb prou força, lo Delta patix un enfonsament lent i regular de la crosta terrestre a causa de la compactació inestable dels pocs llims que hi arriben.

A tot això, sumeu-li l'escalfament global i la pujada del nivell del mar. Vos pot semblar poca cosa que puge uns 4 mil·límetres per dècada però si us dic que bona part del Delta de l'Ebre està només un mig metre escàs per sobre del Mediterrani, llavors les xifres comencen a ser preocupants. Aneu sumant. Feu números, a vore fins quan durarem. I això suposant que el procés d'inundació no s'accelere i esta dinàmica es mantinga, cosa dubtable vista la nostra ineptitud. Per qui té la casa, la vida, lo conreu i la seua història familiar aixecada només un pam i mig, estes xifres suposarien que la meitat del Delta podria quedar afonat i els nostres ulls, ancians i tristos, ho vorien. Com ja fa temps que anem dient i se'ns titlla d'exagerats: la gent de l'Ebre no volem ser los primers refugiats climàtics d'Europa.

Los nostres iaios plantaven arbres sabent que no gaudirien de la seua ombra. Fem natros lo mateix amb lo medi ambient

Ha arribat un punt en que ja mos interessa ben poc si baixen o no baixen polítics quan tenim una desgràcia, que últimament és molt sovint, i mos és ben bé igual lo partit que representen. Només se'n recorden de Santa Bàrbara quan trona, mai millor dit. Desfilen quan hi ha catàstrofes, prometen i se'n tornen. Que sí, que merci per vindre. Que sí, que si no haguessen vingut encara ho criticaríem més, però mos importa molt més que prenguen les mesures adequades i que les complisquen perquè mentre ara s'està estudiant quins ajuts es donaran per la borrasca Dana, aquí baix —sempre aquí baix— encara esperem part de les subvencions pels aiguats del 2018, per no parlar del Glòria o el Filomena. Quan no és una tronada, és una gota freda, una barrancada o un temporal, però a patir sempre les mateixes coordenades geogràfiques i cada vegada més sovint i de manera més virulenta.

Qui més defensa lo medi ambient és qui més patix les conseqüències del canvi climàtic. Paradoxa dolorosa i injusta que, probablement, podrien pronunciar altres preciosos i fràgils raconets de món. Tant de bo lo Delta tingués la meitat de l'atenció mediàtica i institucional que està tenint l'aeroport de Barcelona. Una reserva de la Biosfera que cuida l'entorn versus una infraestructura de ciment per a seguir creixent més del que podem. Les Terres de l'Ebre i les terres del Sénia diuen prou. Lo Delta diu prou. Prou de mirar cap a una altra banda, prou de prometre i no complir, prou d'estudiar i estudiar: procediu i poseu en pràctica mesures que ja estan validades pels científics. Al sud voldríem no haver de resistir tant i poder viure més en pau. Hem de començar a actuar diferent avui perquè els canvis en positiu puguen començar a notar-se demà. Los nostres iaios plantaven arbres sabent que no gaudirien de la seua ombra. Fem lo mateix, és lo mínim. Los ho devem. Mos ho devem.