Hi hauria tantes qüestions indignants de què parlar que no sabríem per on començar. Resulta que l’autoproclamat rei d’Espanya pot visitar Catalunya en plena campanya electoral perquè la Junta Electoral Central (aquella colla de retrògrads casposos que sí veuen en lo color groc una arma de destrucció massiva) considera que el monarca del 3 d’octubre i l’a por ellos no té cap adscripció política. A més, lo Borbó, per a evitar els manifestants de l’aeroport del Prat, es va dirigir directament amb l’helicòpter a Barcelona. De gàbia d’or en gàbia d’or per a evitar la plebs que no el vol vore ni en pintura. No és que no capte la indirecta, és que és un provocador. Espero que haja dormit ben poquet i ben malament i que avui siga rebut com se mereix. Ni més, ni menys.

Resulta, també, que els partits independentistes acudixen a les eleccions per separat i barallats —capsots!— i que la Colau —impol·luta ella— hi fica lo dit a la llaga, com si l’equidistància malentesa que practica tingués cap justificació en estos temps de repressió miserable i vomitiva que mos ha tocat viure. Resulta que el conseller Buch va dient que no dimitix per responsabilitat —per favor, que algú li digue que ni el cinisme pot amb això— i que Gabriel Rufián parla ara —massa tard, xiquet—  de la juventud valiente, quan fa quatre dies els titllava de piròmans i salvatges i els comparava amb Cayetana, Borrell o Arrimadas. La teua arrogància té zero credibilitat, Rufián, lo personatge t’ha fagocitat. Resulta, així mateix, que el president Pedro Sánchez encara fa mofa de les trucades que rep del president Torra i trau pit de no respondre-li (quins collons!), resulta que l’excel·lent i imprescindible humor de Polònia i Està passant és motiu de denúncia perquè diu veritats i couen —Mossos, vau exercir violència contra els manifestants, los gags encara van ser massa suaus— i resulta, sobretot, que l’Estat opressor —que no separa poders— manté ostatges polítics a les presons, exiliats a l’estranger i torturats a Laietana i que no considera agressió sexual que cinc adults violen una adolescent semiinconscient.

Cuidar-se també és, si cal, tancar la tele, apagar el mòbil o no llegir diaris i escoltar més els bons amics i la Natura

No em direu que tot això no fa tindre ganes d’enviar-ho tot a pastar fang? Lo cas és que quan estem tensos o nervioses o emprenyats o cansades, podem passar-ho en soledat o bé mirar de compartir l’aflicció i la ràbia amb algú. I este algú tant pot ser una amiga (solen ser elles, en femení) com la Natura (amb majúscula). I si són les dues juntes, millor que millor. Esta última setmana que mos queda d’haver de suportar una campanya electoral innecessària i malgastadora, estos dies que manquen abans d’anar a votar, dediquem-los a cuidar-mos. Sí, últimament se diu molt, això, però crec que no ho practiquem prou. Cuidar-mos també és, si cal, tancar la tele, apagar el mòbil o no llegir diaris i escoltar més les bones amistats i la Natura que no pas la rabiosa actualitat, per immensa que siga la faenada que fan los informadors seriosos i professionals (als altres, Ana Roses, Grisos i altra xusma, ni els considero periodistes).

Un bany a la mar de novembre, un te verd en soledat, anar en bicicleta amb les amigues, dixar-mos abraçar durant més de deu segons, escoltar música, caminar per la muntanya en plena ventada, per a vore si els pulmons se reviscolen de tanta fumera com sobrevola l’ambient, la literal i la metafòrica. Aprofitem estos dies per a escampar la boira, reprendre forces i carregar piles. Mos necessitem tots, i per a vehicular la indignació mos cal tota l’energia, individual i col·lectiva. Mos veem lo dia 9 per la tarda a les places (ui, quina temor, ministra d’injustícia espanyola, Dolores Delgado), lo diumenge 10 a les urnes (votem algun dels tres partits independentistes, encara que siga per eliminació) i també l’11, 12 i 13 allà on haja previst lo tsunami terrorista (hola, Marlaska, que encara no t’havia saludat). Amb diverses amigues, este cap de setmana llarg ja hem començat a posar en pràctica este cuidem-mos i vos podem dir que funciona. Mos hem esbargit lo cervell compartint somriures amb la Natura i ja estem a punt per a tornar a peu a l’aeroport del Prat. Lo codi QR, ara, ja no mos lleva la son. Volem mobilització permanent, valenta i definitiva. Ho farem amb la papereta este diumenge, sí, però també ho hem de fer als carrers, cada dia, fins que l’estaca tombe, tombe i tombe.