Dormiràs més dies fora que a casa. Lo matalap serà un altre i potser et coste més de trobar-hi els somnis, que com al teu llitet no es dorm enlloc, tat? Recolza tendrament, com diu Proust a la seua particular recerca del temps perdut, “les galtes contra les galtes del coixí que, plenes i fresques, són com les galtes de la nostra infantesa”. Allí, a la infantesa, t’hi trobaràs sempre bé. Ara no tindràs los macarrons de ta mare, tot i que a tu no se’t dona del tot malament això de la cuina. Cada cap de setmana aniràs amunt i avall, carretera i manta, la teua maleta i tu, tu i la teua maleta, cada cop més plena de vivències. Perquè, això sí, a més de ser un bon estudiant tens l’obligació de viure al màxim esta nova experiència. Pots fer campana algun dia però sense passar-te, eh? Que tots n’hem fet alguna vegada, que —encara que no t’ho parega— els adults hem passat pel mateix camí pel qual tu ara comences a transitar. Este d’ara, però, és només teu. Tu marques lo pas. Natros a prop, sí, però comences a ser l’amo de les estirandes de la teua vida. Te llevem les dos rodetes posteriors de la bici i ara pedales tot sol. Sort que a tu l’esport t’agrada, no debades estudiaràs INEF, i tens les cames fortes. I si algun dia has de plorar (per enyorament, per un disgust o perquè sí) no et faça vergonya. Simplement tria si vols fer-ho sol o si li permets a algun amic de compartir les teues llàgrimes. I avant!

No voràs tos pares ni ta germana cada matí quan t’aixeques, ni abans de gitar-te, com fins ara. Los trobaràs a faltar, segur, i ells (i natros) a tu. Tanmateix, mira-t’ho així també: ara t’hi barallaràs menys, que “lo roce fa el carinyo, però també fa la llaga”, com diem a l’Ebre. Una mica d’humor no va malament. Sobretot, ves enviant algun whatsapp de tant en tant, no sigues massa feréstec tampoc tu ara, que mos coneixem. I no, penjar fotos a l’Instagram no compta com haver-te comunicat amb la família, no faces lo viu. I sigues condescendent amb ta tieta, que et picarà per telèfon així com qui no vol la cosa amb qualsevol excusa. Pensa que ets lo primer nebot que mos marxa a estudiar fora. Sí, ja ho sé, no te’n vas a l’altra punta de món, que "només" marxes a Lleida, però el cas és que marxes quan sembla ahir que arribaves amb lo pèl ros i els ulls verds. Des del primer moment, ta mare, ta padrina i jo vam dir-mos: “Ui, a n’este xiquet li haurem d’arruixar les pretendentes!”. Ja mos hem comprat l’arruixador, que ho sàpigues.

Quan vatros, los nostres fills, nebots i nets, arribeu als 18 anys, tots sabem que s’inicia una nova etapa. Entreu a la universitat i el món comença a tindre un altre color i perfil. Este important canvi, però, a les Terres de l’Ebre s’accentua perquè al jove li toca marxar de casa. L’oferta universitària és minsa i aquí tothom sap que, si vols especialitzar-te o estudiar segons què, te toca anar-te’n lluny: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Vic. Tos pares ho van fer. També tos tiets. Per tant, als preus poc barats de la matrícula que paguen tots los jóvens de Catalunya, s’hi ha de sumar la despesa d’una residència o d’un pis i els desplaçaments setmanals. Als pares d’aquí els surt més car que un fill estudie perquè quasi sempre ha de marxar fora. Tingues-ho present quan hages d’estudiar per a un examen. Lo teu esforç ha d’estar a l’altura del de tos pares.

Començaràs a tastar la llibertat. La personal i la col·lectiva. Això és un regal i també una responsabilitat. Tingues presents els presos polítics i els exiliats cada nit quan sigues conscient de que ets lliure. Faràs nous amics. Fixa’t bé en  les persones que coneixeràs a partir d’ara, moltes d’elles ja t’acompanyaran la resta de la teua vida, t’ho dic per experiència. Compartiràs pupitre o pis amb algú que potser d’aquí a uns anys et pot salvar la vida. Així mateix. També hi haurà moscardons. Dixa’ls fer i porta una botelleta de flit sempre damunt, per si cal allunyar-los. En general, però, la gent és bona. Sobretot, aprén. Aprén molt i no només dels llibres. Si surts a córrer pel campus, posa’t la meua música algun dia als auriculars, que no tot han de ser Melendis i companyia, fes lo favor, i no tothom té una tieta cantautora. Obri els ulls i creix, però no perdes del tot la innocència, mantingues sempre la capacitat per a sorprendre’t, si no vas a perill que tots los arcs de Sant Martí t’acaben semblant iguals. I no.

Ja no podràs nadar tant per l’Ebre, podràs vore menys els teus amics, no sé quan podrem fer aquella excursió pendent en bicicleta i ja no em demanaràs que et vinga a buscar amb la furgoneta a no sé on perquè has quedat amb no sé qui a no sé quina hora estranya. Lo meu rol de tia caragol, amb la casa amb rodes damunt de mi, perd un dels seus millors clients. Intenta ser menys despistat, que ara no tindràs tos pares davant i darrere completant los teus descuits o ta germana i tos cosins cobrint-te les espatles.

Cultiva’t l’esperit com ton iaio cultiva lo meló de moro: llustrós, brillant, gran, dolç i en pocs pinyols. Fes arrels d’aquelles que admeten ser trasplantades i passeja per la vora del riu de tant en tant. Te farà bé. Pensa que el Segre és afluent de l’Ebre, mirar-ne les aigües te farà sentir més a prop de casa i dels teus, recorda que l’aigua que passe per davant de la teua nova ciutat al cap d’unes hores passarà per davant de la teua terra de sempre. Serem parents per part de riu, com ja saps que m’agrada dir. Lo riu és vida, ell és bon amic. Potser si hi tires un barquet de paper faça cap a Tortosa. Si ho proves, avisa’m que sortiré al balcó.

A Lleida, descobriràs que les noies són dones i que tu pots ser un home, i nous noms et besaran l’adolescència que ja se’n comença a anar del teu cos. Ai, xiquet! Si pareix ahir que venia a buscar-te al col·legi i tu i les teues temors me donàveu la maneta per a creuar el carrer i en un tres i no res ja estic veent que seràs tu qui m’hi haurà d’acompanyar a mi i les meues arrugues a travessar el carrer. Ara sé que quan tornes a Roquetes i a Tortosa d’aquí a uns anys, amb la carrera sota el braç, seràs un altre. I quan tu tornes marxaran los altres nebots i ja no donaré l’abast per a fer-vos cartes a tots. La roda comença a girar de manera inaturable. Només te demano que quan tornes sigues un altre, més gran, sí, però amb lo mateix fons que ara, que el tens profund i net, com la mirada. Una mica rebel, conforme, que als jóvens més val haver-los de dir “sooo!” que “arriii!”. De tota la vida.