Existixen sentiments particulars que només algunes cançons coneixen. En escoltar-les, la ment vola cap a indrets, emocions i persones recòndits dels quals ningú més que tu no ha sentit a parlar. Són cançons coixí. Aquelles que abracem abans d'anar-mo'n a dormir, aquelles que mos embolcallen mentre conduïm sols, aquelles que cantem a la dutxa quam dixem la ment en blanc i l'aigua caure. Aquelles que mos fan apujar el volum de l'aparell quan sonen a la ràdio en arribar a casa en acabar el dia. Aquelles que mos fan companyia quan mos descobrim a natros mateixos dient-li a algú en silenci: "Te porto al meu mirar" i este algú no ho sap i este algú pensa en algú altre quan escolta la mateixa cançó.
Són aquelles que mos fan companyia quan mos descobrim a natros mateixos dient-li a algú en silenci: "Te porto al meu mirar"
Quan les cançons coixí sonen, de seguida afloren rostres, secrets, misteris. La memòria poua a dins la més fonda consciència interior i hi surt tot allò que no has dit, aquella part de tu només teua, des de les incerteses i temors (grans, menudes, superades, enquistades) fins als amors i afectes (los que ja no són, los que mai te vas atrevir a viure, los que encara alberguen certa esperança de renàixer, los que no han nascut). Tot això no ho contes mai a ningú perquè ja ho explica prou bé la cançó. És l'única que ho sap. És la millor confident, l'eina perfecta per a viure en primera persona allò que no has experimentat. Lo camí més ràpid i directe per a teletransportar-te a paisatges humans ja descoberts, malgrat que no sempre enyorats. La imaginació feta realitat. Lo passat fet present. Lo futur avançat.
Són les dipositàries de milers d'històries secretes que sovint te definixen més bé que no pas tot allò que de tu ja és conegut. És una manera de descobrir-te a tu mateixa, des de totes les mirades. Les escoltes i et rescabales de tantes abraçades ajornades, de tants trens amb retard, de massa dubtes quan no calia, de totes les besades rovellades, de tots los viatges caducats. Les taral·leges i fas les paus amb les illes desertes i les trucades perdudes. Amb les decepcions incomprensibles i els t'estimo inexplicables. Les paus amb tu mateixa, amb la condescendència, amb la intransigència. Les cançons coixí són confessionaris a la intempèrie sense necessitat de redempció ni intermediaris, modistes expertes que, nit rere nit, poden teixir i desteixir sense necessitat d'arribar mai del tot a Ítaca, perquè a l'obscura cambra dels secrets profunds tampoc no s'hi està tan malament amb los ulls tancats i una veu cantant de fons.