És temps de remenar calaixos sense saber que potser, a la vegada, estem removent consciències, començant per la nostra pròpia. Temps d’amagar la roba d’estiu o d’entretemps i traure la d’un hivern mandrós que no acaba d’arribar i que el cerç ja fa dies que anticipa. L’advent litúrgic és ara també meteorològic. Temps de traure la pols als adornaments nadalencs i adonar-nos, altra vegada, que els vam desar ara fa un any sense reparar aquelles petites destrosses: la bombeta de colorins fosa, la garlanda mig desfeta, la figureta del pessebre malmesa. I la mula que és més gran que el sant Josep, per no parlar del caganer, més menut que l’ovella del pastor. I el riu fet de paper de plata que ja no veu solcar les mateixes barquetes perquè hi falta gent, tot i que la taula parada continue fent goig i el menjador encara ―i per sempre― es quede petit, malgrat les absències presents i potser gràcies a les noves incorporacions.

Seguim cuidant lo nostre jardí imperfecte sense saber construir-hi hivernacles que desprenguen prou caldoreta com per mantindre estàlvies abraçades i entranyes d’antuvi. I al nostre imaginari hi sembrem noves llavors ignotes per vore-hi nàixer dins nostre altres camins que desafien lo destí, sense saber si el tenim escrit del tot o no, o si servix de res prendre decisions, cas que ja estiga tot traçat en algun lloc desconegut. Ves a saber! Mentrestant, continuem cantant les mateixes nadales ―fum, fum, fum― tal vegada amb menys veu, i aliens al pas del temps fem allò de l’amic invisible ―cada vegada amb menys idees― per a després endevinar qui s’hi amaga al darrere, seguint les pistes del paper d’embolicar, de la lletra de l’etiqueta o del tipus de regal.

Caminem amb l’amistat com a resistència. Amb la família com a satèl·lit. Lo pas del temps. Lo caràcter únic i intransferible de cada amistat. Lo descobriment de la veritat. L’acceptació de la fragilitat humana. La incapacitat dels humans de fugir del seu destí, hi creguen o no. Lo deteriorament de la personalitat com se rovella el ferro a la intempèrie. Los girs inesperats de la vida, com lo vol d’estornells dibuixant figures impossibles al cel. I com, malgrat ser milers de moixons volant alhora, mai no xoquen entre ells, en una perfecta sincronia impossible d’aconseguir en les relacions humanes.

I passen los anys i les vides i suposo que allí, en aquell pretèrit perfecte dels calaixos, vam començar a aprendre que la distància no és tant la llunyania com l’oblit i que l’única pàtria vertadera és lo constant retorn a la feliç infantesa

A la sobretaula mires vídeos de l’any de la picassó i veus com pots tirar enrere el vídeo o remirar els àlbums de fotos però no pots canviar res del que hi veus, de la mateixa manera que no hauries de poder acabar una conversa només perquè no et diuen lo que t’agradaria sentir. Imatges que s’abraonen a les parets de la desmemòria com gotes de pluja ventosa al vidre de la finestra. Conèixer algú per les frases subratllades al llibre que t’ha prestat, pels doblecs a la cantonada de les pàgines. Decisions que postposem com si fos una visita al dentista perquè mos fan peresa d’afrontar, quan sabem que si igualment hem de passar-hi, demorar-les no ajudarà pas a superar-les, menys encara a pair-les.

I és que hi ha calaixos que són, en realitat, túnels del temps que t’engullen com si fosses una Alícia al País de les Meravelles qualsevol. I mentre els remous, los calaixos, potser a la recerca de la veritat definitiva o la resposta perfecta, adornes la casa i organitzes àpats multitudinaris i festes properes, mentre tot això fas, a cada gest remenes la (des)memòria i la consciència d’estar vius, que només lo fet per sí mateix ja mereixeria ser celebrat tot l’any. Viatges al passat, a quan encara no sabies qui eren los reis d’Orient ―que encara poden fer màgia, malgrat tot―, a quan penjaves estrelles als arbres de Nadal i t’acotxaves com una boja a recollir caramels d’en terra en plena cavalcada, jugant-te les ferradures. A quan los iaios te feien girar sobre tu mateixa, roda que rodaràs, per a posar-te la bufanda de llana embolicada al voltant del coll, com si visquesses al Pol Nord, o anaves a la missa del gall esperant, inútilment, trobar-hi l’animalet amb la seua cresta cantant en ple altar major. I de la mateixa manera que llances o regales la roba que ja no et va bé o que fa temps que no et poses, així també esborres missatges antics del mòbil, com si les paraules dites no continuessen fent mal un cop eliminades. Per contra, i per sort, emmarques l’amor que t’és entregat com aigua de maig, si és que l’aigua es pot encabir en un quadre.

I passen los anys i les vides i suposo que allí, en aquell pretèrit perfecte dels calaixos, vam començar a aprendre que la distància no és tant la llunyania com l’oblit i que l’única pàtria vertadera és lo constant retorn a la feliç infantesa, encara que siga a base de fer pessebres, ara laics, i creure que el porexpan pot ser la més bella neu enmig d’un menjador ple d’absències i satèl·lits i motxilles carregades de destins i llumetes, alguna d’elles, encara fosa.

Montse Castellà
opinió Los 'mentrestant' Montse Castellà