Avui, que demà és lo Dia de la Dona i tantes dones encara no el senten prou seu i massa hòmens li lleven importància. Avui, que ahir va faltar Pau Riba, lo net dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, lo besnet de l'escultor tortosí Antoni Riba. Avui, que demà serà un vuit de març més a celebrar, menys per a les dones i xiquetes ucraïneses i russes, principals damnificades d'una guerra testosterònica que ara diuen que es diu invasió i que segons com la titlles te pot costar la vida o la presó.

Avui, que un jove pianista alemany de nom Davide, abrigat amb guants foradats i caputxa, ha portat lo piano des del seu país fins a Medyka, a la frontera d'Ucraïna amb Polònia, per a rebre amb música els milers de refugiats que creuen a peu la línia invisible que els allunya de casa. Avui, que amb les tecles anònimes fa sonar el Bella ciao com a vella banda sonora d'este nou exili, mentre al capdavant de la diplomàcia europea hi ha un miserable cínic espanyol que fa mofa d'un president exiliat català.

Avui, que les maleïdes bombes faran que la llum i el gasoil es disparen a un nou màxim històric, expressió que potser haurem de dixar d'usar perquè el dia següent supera sempre l'anterior i els rècords batuts amb tanta celeritat i tan poca vergonya perden mèrit. Avui, que ahir va haver-hi morts innocents i que demà n'hi seguirà havent, no només a la frontera de l'Europa russa sinó també a una cinquantena més de guerres actives per tot lo món. Conflictes dels quals no sabem gaire res, amb gent que no coneixem de res. Avui, que si perdem de vista que hi són, no els trobarem a faltar quan no hi siguen.

Guerres actives per tot lo món, amb gent que no coneixem de res. Avui, que si perdem de vista que hi són, no els trobarem a faltar quan no hi siguen

Avui, que ahir va fer anys de l'estrena de La Traviata de Verdi a La Fenice de Venècia (lo 1853) i aquella història esdevinguda monument de l'amor impossible i dels prejuís continua sumant contemporaneïtat a les paraules d'Alexandre Dumas. Avui, que fa cent deu anys que Amundsen va anunciar el descobriment del pol sud, una fita assolida quasi tres mesos abans però comunicada amb retard perquè en aquella època no hi havia ni mitjans ni tanta pressa per ser el primer a fer un tuit.

Avui, que segons com no sabem ni quin dia som perquè s'acumulen al recambró els temes de conversa susceptibles d'acabar sent cíclics. Qüestions recurrents, afligides, enigmàtiques. Però també realitats esperançades, il·lusionants, ressorgides. Avui, que s'amunteguen sensacions abaltides i ignorem quina acabarà surant més estona al nostre mar interior, que ni coneixem lo pescador capaç de rescatar-les, sabent com sabem que la canya de sempre fa massa temps que ha esgotat la vinclada.

Avui, que és lo seixanta-sisè dia de l'any segons lo calendari gregorià, una forma de dividir el temps que fa quatre segles i mig que ens organitza l'agenda sense pal·liatius ni esquerdes. Avui, que ahir se'n va anar l'artista amb los ulls plens de flors i que ja va faltant menys per a la primavera de l'hemisferi nord. Avui, que no es pot estimar amb una calculadora a les mans per a comptar el més que probable cost d'obrir el teu cor. Avui, que demà sabràs que l'amor no és una ciència exacta i que avaluar els danys abans que es produïsquen no dona bon resultat. Avui, que posar ordre no sempre és la millor resposta. Avui, que malgrat tot encara hi som.