Tots tenim un pou d'infantesa on hi guardem records mig surant en un pam d'aigua.

Alcarràs es passa tota l'estona pescant-hi. La pel·lícula hi llança fins al fons la corda de cànem enganxada a la politja i hi fa caure el poal —xooooofff— a la mica de toll que encara queda, estovant vivències que pensàvem oblidades o escarritxant de nou i avivant aquelles que sempre hem tingut presents. A mesura que el film avança vas fent glops d'aquella aigua fresca i et ve un regust metàl·lic a la boca, com de nostàlgia, de pena, de terròs, de tendresa. Una mica de tot dins d'aquell got que mos fa tindre sempre set, per molt que en beguéssem.

Set d'una època en la qual encara es podia confiar en la paraula donada —tenia més valor que un paper firmat—, una època de pa amb anous per a berenar —o pa amb vi i sucre— i d'olor de figuera, tomatera i terra mullada. Un temps de dinars en família sota l'ombra del parral. De porró i barret de palla. De bicicletes i banys a la bassa de regar —sempre dues hores eternes després d'haver dinat per a evitar qualsevol tall de digestió—. Un temps de menjar-te el meló de moro ficant-hi tota la cara a dins i sortir-ne amb les morrandes rogenques i fresquetes, regalimant estiu barbeta avall.

No sabria dir-vos de quines fonts ha begut la directora, Carla Simón, ni a què s'assembla l'obra, ni quins referents cinematogràfics té. No n'entenc prou com per a fer-ne una anàlisi. Només puc dir-vos que és una pel·lícula que commou, que transcorre a foc lent, com les receptes que la iaia explica a les amigues, abillades totes elles amb les seues bates de l'hort. Que camina a poc a poc, com la manera de viure que s'hi descriu. Moltes de les seqüències o plànols fixos semblen bodegons vivents. Pot semblar que no passa res i alhora està passant tot. Lo ritme és tranquil i ple de detalls. Parsimoniós, com la paciència que s'ha de tindre perquè el presseguer done fruit. Amb afecte i constància, com es cuida el camp.

A Alcarràs hi ha moments que hi voreu reflectida la Mequinensa de Jesús Moncada, amb la rebel·lió de la terra que brama i dels seus habitants que la defensen

Alcarràs parla de tractors contra grues, de pagesos dignes contra especuladors de cara buida. De silenci, de calor, d'aire, de generacions. I ho fa amb converses quotidianes i diàlegs de fons, com en un segon pla, com la remor del riu Segre que amera la plana. Crea atmosferes sonores i ho fa sempre amb este català occidental tan ric i pur i autèntic que les distribuïdores no haurien d'obligar a subtitular al castellà a Catalunya. Parla del guinyot i la mobilet, de les cabanes improvisades i els preus justos. De precarietat i despoblament. Que l'energia neta és necessària però també pot embrutar. De cançons populars. De iaies i padrins. D'acotxar el llom i girar la bocana. D'aixecar el cap i aguantar la mirada.

Hi ha moments que hi voreu reflectida la Mequinensa de Jesús Moncada —no debades lo mateix riu banya les seues cases—, amb la rebel·lió de la terra que brama i dels seus habitants que la defensen. Perquè cal saber d'on prové allò que mengem i el valor que té produir-ho. Un món sensible i de respecte. I de molt de treball. Un món que s'esmuny entre els nostres dits, com si volguéssem atrapar l'aigua d'un bassal amb un colador. La pel·lícula és una lliçó de principis i a cada fotograma Carla Simón mira de tapar els foradets del colador abans no s'haja escolat tota l'aigua. 

Tot progrés i tot impuls cap endavant comporta un retrocés: un cop de culata, com ja explicava Miguel Delibes lo 1975. I la física també mos diu que com més ambiciós siga el tret, més gran serà el sotrac del rebot cap enrere que en farà l'escopeta. Un cop a la cara i a l'espatla que mos farà recular. L'escriptor val·lisoletà ho definia amb lucidesa: un progrés de daurada aparença i del tot irracional. Com les paraules de Delibes són també els versos d'una cançó de pandero que ressona de fons durant tota la pel·lícula i que ens diu que Si el sol fos jornaler, no matinaria tant i si el marquès hagués de batre, ja ens hauríem mort de fam. Que l'esperança d'un colador al fons del pou mantinga les arrels a remulla amb prou força com perquè la consciència col·lectiva tinga temps de despertar, abans les excavadores no s'enduguen l'última collita.