Som aquí: 10 anys de massives protestes pacífiques han comportat 100 anys de presó. Este zero de més serà la seua perdició. Franco surt de la tomba però la seua herència tirànica i prepotent entra al Congreso i contamina totes les sigles espanyolistes. Ell només canviarà de cementeri, mentre els seus assassinats romanen a les cunetes, ignots i abandonats. Trauran el dictador del mausoleu però el feixisme encara campa pels carrers, per la Moncloa i pels cossos policials i militars que actuen de manera antidemocràtica. La ideologia franquista està instal·lada en una bona part de la societat i la premsa espanyola. Clar que mo’n volem anar d’aquí!
"En un estat de dret, lo monopoli de la violència el té l’Estat", diu lo ministre Grande-Marlaska, lo mateix que no vol investigar qui era l’imam de Ripoll però que gastarà els diners públics que convinguen per a esbrinar qui hi ha darrere el Tsunami Democràtic. Lo mateix personatge que coordina una Guàrdia Civil a qui, tot i els milers d’efectius que diuen que ha enviat, no se l’ha vist pels carrers catalans, almenys amb uniforme verd i a cara descoberta. Lo mateix ministre que està al càrrec d’una Policia Nacional que, de paisà, d’incògnit o estant de servei, s’ha acarnissat sobre els nostres jóvens, amb connivència amb un important sector dels mossos de Miquel Buch. Ulls rebentats, manifestants atropellats, periodistes agredits, infiltrats poc dissimulats.
Lo vandalisme contra les coses no és equiparable a la violència contra les persones. Les manifestacions són pacífiques fins que arriba la policia. Si m’estoven, reacciono i actuo en defensa pròpia. Per què natros sembrem lo caos i som radicals violents i el que veem a Hong Kong són incidents d’un moviment prodemocràcia? Tallar una carretera, tombar un contenedor, manifestar-se o seure a terra amb la cara tapada no és violència. I si alguns titllen de violència els aldarulls d’estos dies, llavors lo 20 de setembre del 2017, davant la Conselleria d’Economia, no n’hi va haver i, per tant, los Jordis ja no haurien d’haver entrat mai a la presó.
La independència pot arribar com la caiguda del mur de Berlín: d’un dia per a l’altre. La força el poble ja la té, ja som un país, només falta materialitzar-ho
En sis dies, este és lo balanç: quasi 600 ferits, quatre dels quals han perdut un ull i un altre un testicle i 60 són periodistes acreditats (un d’ells, lo fotògraf d’El País, diari que no va tindre ni la decència de traure-ho en portada). Hi ha 18 hospitalitzats, un d’ells, una noia molt greu que es debat entre la vida i la mort perquè li han obert lo cap; 179 detinguts, 21 d’ells a presó sense fiança, per tant ―en lo moment de fer este article― tenim 37 presos polítics: los 9 de la sentència, los 7 dels CDR i estos 21. Això sí que és violència policial, institucional, mediàtica i d’estat. (L’únic consol que em queda ―que tampoc, però vaja, ja m’enteneu― és pensar en l’abraçada que es donaran els jóvens empresonats Laura Solé i Joan Tortosa amb Carme Forcadell, a Mas d’Enric).
La independència pot arribar com la caiguda del mur de Berlín: d’un dia per a l’altre, amb tot lo solatge que ja portem acumulat. La força lo poble ja la té, l’energia ja hi és, ja som un país, només falta materialitzar-ho. Som lo moviment més potent i mobilitzat del continent i no hi ha ni un sol polític a l’altura del seu poble. És molt gros! Per la seua part, los sindicats CCOO i UGT no van voler fer vaga divendres, però en son demà bé que van publicar un comunicat conjunt amb la patronal, i es van reunir amb lo president del Parlament, Roger Torrent, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, personatges que pel seu cinisme i inacció mereixerien, ells solets, un article a banda. I tots demanant diàleg i refer no sé quins ponts que les porres han rebentat. A vore, xèics!, si ho voleu entendre: amb ETA lo PSOE sí que hi parlava; al MHP Quim Torra, lo president Sánchez no li agarra ni el telèfon.
L’equidistància ruboritzant dels comuns, la deriva autonomista dels dirigents d’ERC i el conformisme dels representants de Junts per Catalunya és lamentable. Caldrà reclamar més implicació explícita al municipalisme en lo seu conjunt, que els càrrecs electes en desacord amb la direcció dels diferents partits ―que els hi ha i no pocs― facen passos endavant. Així mateix, ara que el president Puigdemont ha recuperat l’acta de diputat al Parlament, seria un bon moment per a la seua restitució. No estic d’acord amb totes les decisions ―ni amb tots los silencis― del MHP Quim Torra, però sense ell de baluard, les disputes internes haurien fet més forat i els invasors ja haurien entrat fins a la cuina. I si ha de marxar, que sigue perquè torna Puigdemont. Volem polítics dignes i ara no ho estan sent. M’és igual si és per incapacitat, temor o tacticisme. No fesseu de tap perquè sinó, quan la gent aconseguim obrir del tot la botella a base d’espentejar, sereu només un tap de suro inútil que no servirà ni per a reciclatge.
No estic d’acord amb totes les decisions ―ni amb tots los silencis― del MHP Quim Torra, però sense ell de baluard, los invasors ja haurien entrat fins a la cuina i si ha de marxar, que sigue perquè torna Puigdemont
No hem de dixar que cap partit polític mos desmobilitze. Esta vegada no! Hem arribat massa lluny, massa gent nostra està patint com per a, ara, afluixar. I si no rebem lo piticling del missatge del Tsunami, coordinem-nos igualment des de la base. Los nostres jóvens han crescut mobilitzant-se, veent-mos renegar per casa davant la injustícia, veent plorar les iaies després de l’1 d’octubre. Mons nebots, los més grans, que ja van a manifestacions i fan vaga, tenen entre 15 i 19 anys. O sigue: porten més de mitja vida veent la lluita del poble català, han crescut a les mobilitzacions amb natros, pares, tietes, amics. A l’Ebre, a més, portem més anys de lluita prèvia acumulada, defensant lo medi ambient. Per tant, ells s’han passat la infantesa cridant lo riu és vida, amb lo cotxet i el xumet, i l’altra mitja vida se l’han passada demanant in-inde-independència i llibertat per als presos polítics. Normal que ara estiguen al capdavant i sort en tenim d’ells. Han passat de xiquets a adolescents i d'adolescents a jóvens en un ambient de demanda de llibertat i justícia. Tenen criteri i volen defensar el nostre futur col·lectiu. Donem-los-hi suport, defensem-los i lluitem al seu costat. Si toqueu als nostres xiquets, los pares i mares i tietes no vos ho perdonarem mai.
Avui dilluns, ells tornen a les aules després de tres dies de vaga i exemplar implicació i compromís. Cal rellevar-los, cal buscar horaris de mobilitzacions, per torns. Descansem, abracem-nos, tinguem espai per a natros mateixos, fem torns, dormim però no defallim. Això és una marató, no un sprint, però no hem de dixar d’avançar. No podem perdre l'embranzida que portem des de l’acció a l'aeroport (per cert, quan hi tornem?). Mireu què va passar fa dos anys quan mos van desmobilitzar! La repressió d’ara serà ―ja està sent― més cruel. Si tornem a casa mos esclafaran, si continuem amb la revolta serà dur però guanyarem, perquè no és lo mateix haver de suportar el cost de dies i dies d’aldarulls i ferits per retindre un país ocupat, que resistir i lluitar perquè ets a casa teua. Al final, l’invasor es pregunta: què hi faig, jo, lluitant aquí? En canvi, l’agredit diu: jo soc d’aquí, això és casa meua i la defenso amb ungles i dents. De la mateixa manera que no es pot equiparar l’agredit amb l’agressor, tampoc no és lo mateix ser d’un país que ser-ne l’invasor. Només hem d’aguantar un minut més que ells.