La corrupció a Espanya ha arribat a un punt que la discussió se centra ara a jerarquitzar la gravetat de cada cas per dirimir quin és el pitjor. I com sol passar en aquest campionat, tothom veu la palla en els ulls dels altres i no la biga en els seus, amb una excepció que indigna tothom gairebé per unanimitat com és el cas Montoro, fruit d'una llarga instrucció per part d’un jutge de Tarragona que ha hagut de confiar bona part de la investigació als Mossos d'Esquadra.

Els periodistes estem obligats a respectar la presumpció d'innocència fins que no hi hagi sentència ferma i tot apunta que va per a llarg, per a molt llarg, però el que ha transcendit del sumari descriu un funcionament del ministeri d'Hisenda que no ha trobat defensa ni comprensió per ningú de l’arc parlamentari. Al contrari, el posicionament crític de dirigents i exdirigents del Partit Popular fa la impressió que han rebut amb satisfacció les revelacions del sumari, com si, de fet, alguna cosa en sospitessin i pensessin ara que ja és hora que l’atrapin.

El cas ha estat reconegut com el més greu de tots els coneguts fins ara, perquè posa en evidència quelcom tan important com és la inseguretat jurídica i la indefensió dels ciutadans davant l’Estat, que és el que diferencia una dictadura d'una democràcia. Lladres i corruptes a la política n'hi ha i n’hi haurà sempre perquè l'avarícia és una temptació permanent de la naturalesa humana, però precisament el que distingeix les democràcies són els sistemes de control i els contrapoders que primer obstaculitzen les possibles pràctiques delictives dels governants i, en cas que es produeixin, siguin fàcilment descobertes i penalitzades d'acord amb la llei.

Alguns teòrics més aviat conservadors sostenien que la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya va començar abans de la mort de Franco, amb una llei de contractes de l’Estat que, segons deien, posava punt final a les arbitrarietats del règim i donava garanties als inversors estrangers en el sentit que l'Administració espanyola actuaria amb imparcialitat.

El que ha transcendit del sumari del cas Montoro ens transporta la imaginació a temps pretèrits, quan el governant estava en condicions d’actuar arbitràriament i sense límits, amassant fortunes, satisfent els seus capricis i perseguint impunement els seus adversaris o rivals polítics. I és clar, això no ho pot fer una persona sola. Necessita la col·laboració no només dels seus homes de confiança col·locats a llocs clau. També ha de col·laborar un exèrcit de funcionaris que li reconeixen al ministre prou autoritat per fer i desfer. 

Així doncs, el més greu no és que Montoro hagi fet el que li atribueix el sumari del jutge instructor, sinó que ho hagi pogut fer sense gaires entrebancs: alterar les normes de l’Estat a canvi de diners i en benefici de particulars; resoldre arbitràriament, també a canvi de diners, inspeccions d'Hisenda; utilitzar la informació de l’agència tributària per amenaçar i/o atacar a adversaris polítics, i practicar la guerra bruta fins i tot contra periodistes com ha testimoniat el col·lega Carlos Alsina.

Montoro ha actuat com ha actuat perquè han fallat tots els mecanismes de control propis d’un Estat de dret i això només és possible amb un ingredient fonamental: la por

En temps del procés era vox populi que a la guerra bruta organitzada pel ministeri de l'Interior, sota la direcció de Jorge Fernández Díaz, es va afegir també una ofensiva fiscal contra tot i tothom que pogués semblar sospitós de tenir simpaties sobiranistes, però també contra altres personatges de la societat catalana que no eren pas sobiranistes sinó tot el contrari, fins i tot algun aristòcrata, amb l'objectiu prou reeixit de generar un clima de por col·lectiva. Advocats de prestigi ho comentaven, òbviament en privat i en veu baixa.

Efectivament, Montoro ha actuat com ha actuat perquè han fallat tots els mecanismes de control propis d'un estat de dret i això només és possible amb un ingredient fonamental: la por. Montoro comptava amb el suport de persones de la seva confiança, però també amb el silenci de les víctimes i dels testimonis que, sense formar part de la trama, no es van atrevir a denunciar el ministre i els seus sequaços per por a les represàlies. Alguns han recordat aquests dies quelcom tan espanyol com el Tribunal de la Santa Inquisició.

Ara som al segle XXI i tothom entén que el que se'n diu col·loquialment ficar la mà a la caixa com han fet tants polítics corruptes arreu del planeta és greu, però no tant com prostituir les institucions de l’Estat, i molt especialment l’agència encarregada de recaptar els esforços dels contribuents i transformar-los en béns comuns. Perquè no és la persona que falla, és la maquinària en conjunt. Montoro exigia sacrificis als contribuents, retallava despesa social i la gent li feia confiança. El pagament d’impostos és el principal acte de fe dels ciutadans amb l’Estat. Quan aquesta confiança es trenca, l’Estat, el sistema, perd la confiança i de retruc la seva legitimitat.

El panorama no pot ser més desolador en un país on ha robat el rei; han robat dirigents polítics dels dos partits que s’alternen en la governança; els ministres Montoro i Fernández Díaz han fet el que han fet i gaudeixen de la vida... A Espanya fins i tot la loteria està sota sospita ara que ha hagut de plegar per la seva relació amb Montoro el director econòmic financer de l’empresa que organitza les rifes. Ves que a sobre no hagin encertat la primitiva. Franco va encertar la quiniela diverses vegades.

I el pitjor de tot plegat és que no s’albiren els canvis estructurals necessaris perquè l’estat de dret funcioni, ans al contrari, van guanyant terreny els únics que prometen canviar les coses a pitjor. Els polítics de l'extrema dreta prometen suprimir impostos i, ves quina cosa, Montoro deixa els demòcrates sense saber com argumentar el contrari.