Lo teu nom va aparèixer sota la punta del meu bolígraf i ja mai més vaig poder oblidar-lo. L'atracció partix de l'emoció i això és imprevisible. De vegades no sabem què busquem, ni tan sols si busquem res. Simplement, de cop i volta, un gest s'enlaira, aterra al nostre cap i mobilitza una sensibilitat endormiscada. Inexplorada.
Als teus ulls, plens de llum líquida, hi floten tots los planetes no descoberts. Me desconcentres tot lo dia. Me desconcertes tota la nit. Potser busco en tu allò que he descobert i perdut en altres, sense saber si dins teu ho trobaré de nou. O de vell. En el mentrestant, però, aprenc a mirar-te diferent i a tremolar sense que es note i penso que natros, dues persones qualssevol, podríem arribar a ser felices dins d'aquell estrany insomni que et genero. Perquè quan estem juntes posseïm un miracle. Perquè creem un nou element químic, que encara no té ni nom, capaç d'estirar fins a l'infinit la bogeria d'un magnetisme.
Tanmateix, soc conscient que, a estones, encara escric lo teu nom a llapis, per si l'he d'acabar esborrant, no dixar rastre —que vol dir cicatriu—, per temorets i rumiaments, i miro de fer créixer aquella part de mi que només tu saps regar i donar-li una oportunitat a la vida que em regales. Que m'agrada la gent que no s'hi veu perquè somriu també amb els ulls i de tan feliç quasi es queda cega de lo menuts que se li tornen i és llavors quan, paradoxalment, aquells ulls, tot i estar gairebé clucs, més et veuen, millor et miren. Més bé t'estimen.
Te regalo llibres perquè et veig en les meues lectures
Te regalo llibres perquè et veig en les meues lectures. Ara no em conec i alhora al teu costat em reconec. Los nostres cors bateguen al mateix ritme, desbocat i indomable com lo cabell despentinat per un cop de tramuntana o una ratxa de cerç. Perquè adorem lo desconcert del nostre enigma que ens atrapa. Perquè la nostra veu, quan parla lentament i fluixa, mos emociona com si pogués acaronar-nos. Lo so té tacte i es fon amb la pell.
Tens un dubte perpetu i mil certeses plenes d'eternitat. Una magnífica rialla que desespera. Un misteri irresoluble que voldria intentar resoldre la resta de la meua vida. Dos éssers humans flotant per l'univers, aterrant a cada cantonada, encenent cada nova ciutat que es dixa passejar d'amagat. Aquell petit vertigen. Aquella gran il·lusió. Aquell dia que tot fou descobert. Aquell dia senzill i precís, com un monosíl·lab, que ho diu tot en poc tros i d'un sol traç. Aquell amor, com un monosíl·lab, que et diu: sí.