Com anem cap a una catàstrofe global, no té massa sentit dedicar el primer article de la temporada a recordar assumptes locals de menor importància i que ja estan previstos com que el nou curs polític ve determinat per eleccions, municipals, autonòmiques, potser catalanes i més tard o més aviat generals espanyoles. De fet, no és gens segur que s’acompleixin les previsions si ens quedem a les fosques o sense calefacció per passar l’hivern o si l’economia alemanya, que és el motor d’Europa, es queda sense gas, valgui aquí el doble sentit. I tot es pot complicar progressivament també políticament. Pel que fa a eleccions, les primeres que venen són les italianes, que, amb els hereus orgullosos de Mussolini favorits a les enquestes, ja es presenten com el primer esclat del cataclisme europeu. Però, és clar, si els italians voten la Georgia Meloni, serà perquè tornem a ser en aquella situació en què entre el de sempre i el caos, a molta gent la idea del caos els resulta fascinant.

Que anem cap a l’abisme és una sensació que qualsevol pot tenir quan omple el dipòsit de benzina, quan li arriba la factura de la llum, quan no pot suportar l’onada de calor o quan una pedregada li destrossa el cotxe, però l’angoixa ha estat alimentada amb els missatges apocalíptics que han llençat aquests dies comandaments principals de l’economia mundial o dirigents polítics de referència, com ara el president francès, Emmanuel Macron, que ens ha anunciat “la fi de l’abundància” quan la majoria encara no l’havia gaudit. “Assistim a una gran convulsió, un canvi radical —va afegir el president francès— també és la fi de les evidències: la democràcia, els drets humans...”. I no ho deia com una amenaça, sinó més aviat per estar preparats.

Que la democràcia fa figa ho sabem prou bé els de per aquí. Només cal llegir el recent dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU contra la Justícia Espanyola esdevingut una nova prèdica en el desert. Significativament, els mercats financers, poc sensibles en qüestions humanitàries, no li van fer tant cas a Macron com a Jay Powell, governador de la Reserva Federal, el banc central dels Estats Units, quan va anunciar que l’augment dels tipus d’interès, va per a llarg i peti qui peti: “Tot i que les taxes d'interès més altes, el creixement més lent i les condicions del mercat laboral més suaus reduiran la inflació —advertia Powell— també portaran alguns problemes a les llars i les empreses. Aquests són els costos desafortunats de reduir la inflació. Però el fet de no restaurar l'estabilitat de preus significaria un dolor molt més gran”. Dit a la manera bíblica, hi haurà plors i cruixit de dents.

Intel·lectuals no pas d’extrema dreta ja veuen la catàstrofe que se’ns ve a sobre com un caos regenerador necessari per començar de nou

Que la humanitat, poc o molt, en els darrers anys ha fet marxa enrere es comprova fàcilment. Un dels intel·lectuals més interessants d’aquesta època, Yuval Noah Harari, l’autor de Sàpiens (2014) i d’Home Deus (2016), subtitulat Una breu història del demà, escrivia fa només sis anys que la fam, la pesta i la guerra havien deixat de ser les tragèdies que determinaven el curs de la humanitat. Tanmateix, en poc temps hem tornat a tenir fam (sobretot a l’Àfrica), una pandèmia que no sabem quan ni com s’acabarà, i una guerra de conseqüències planetàries. Efectivament, l'única constant de la història és que tot canvia. És difícil creure que la humanitat és més segura avui que fa una dècada. Incerteses i/o inseguretats les tenim en tots els fronts com no les teníem des de fa un segle. Angoixats per l’economia; espantats pels desastres que comporta el canvi climàtic; preocupats per aquesta pandèmia i les que puguin venir; indignats per una guerra que sembla interminable, i absolutament desconcertats amb la política. En l’opulenta Europa s’han començat a practicar restriccions en el subministrament de l’aigua i s’anuncien per aquest hivern restriccions de llum i de gas. Fa uns anys ens referíem al català emprenyat, però ara emprenyat ho està tothom i a tot arreu. És el terreny adobat pels discursos barats i/o apocalíptics que en altres èpoques ens van portar al desastre. Però la situació és tan absurda que no només la gent corrent, també alguns pensadors —no pas conservadors ni d’ultradreta sinó tot el contrari— reflexionen positivament sobre la possibilitat d’un caos regenerador.

Ja fa dotze anys, és a dir, després de la crisi del 2008, que comparada amb l’actual era una anècdota, el pensador francès Edgar Morin, va publicar un recull de reflexions sota el títol Vers l’abîme? (Cap a l’abisme?), considerant que el caos no ha de ser necessàriament destructor, sinó renovador. "Ens encaminem cap a una catàstrofe? La humanitat evitarà el desastre o tornarà a començar a partir del desastre?" es preguntava Morin, i ell mateix es va respondre: “Cal un canvi de via, un nou començament”. Des del 2010 cap aquí han passat tantes coses que les reflexions de Morin han adquirit encara més vigència. Un detall. L’èxit editorial de la temporada a França ha estat la darrera novel·la de Michel Houellebecq, Anéantir ( Anorrear en l’edició en català d’Anagrama). L’autor toca diversos aspectes, sobre el sentit de la vida, sobre l’amor i sobre la mort i sobre la banalitat de la política. En un episodi de la novel·la, grups terroristes estranys i desconeguts ataquen un banc d’esperma i un portacontenidors xinès, però sense causar danys personals. El protagonista, Paul Raison, assessor del ministre d’Economia, reflexiona sobre els fets i se sent malament amb ell mateix, perquè, segons el narrador, és a dir Houellebecq “el pitjor era que no podia discrepar amb els terroristes si el seu objectiu era aniquilar el món tal com ell el coneixia, aniquilar el món modern”. I la qüestió, com deia la meva àvia, és que no sé a on anirem a parar.