D’història, com de medicina o de cuina, se’n sap o no se’n sap. Amb el sentit comú passa el mateix, perquè també se n’aprèn si t’hi poses, però és que li cal temps, almenys que passi el temps damunt teu. Per això els vells tenen la possibilitat de ser millors historiadors i especuladors que els joves, perquè la formació no s’improvisa però la resistència física tampoc. Només els cossos gastats, eixorcs com la terra aquella del poeta Eliot poden, de cop i volta, descompondre’s i fer-se miques sense avisar, negar-se com l’allioli precipitat. El decrèpit mur de Berlín ningú no va preveure que cauria inesperadament ni l’acceleració del temps en aquell temps. Ningú ens havia anunciat tampoc que la dieta sana i la drogoaddicció tindrien tants partidaris en la nostra època contradictòria. Per això fan tanta gràcia els enterradors de l'independentisme polític, els beneits que diuen que això ja està acabat, dat i beneït. Repeteixen el mateix error dels franquistes que asseguraven que l’espanyolització de Catalunya era irreversible i que mai més el separatisme seria una opció política. S’equivocaven perquè confonien els desitjos íntims amb la capacitat que sempre ha tingut Catalunya de preservar-se.
Repeteixen el mateix error dels franquistes que asseguraven que l’espanyolització de Catalunya era irreversible i que mai més el separatisme seria una opció política.
Des de sempre que els joves han fet i fan la guerra i els vells fan la pau, de manera que tots ja hem entès que, potser, Vladímir Putin està tan fora de lloc com el president de la Generalitat. Hi ha una certa possibilitat, que tots dos siguin personatges que s’hagin equivocat de pel·lícula, que no hagin entès el guió, que no s’hagin llegit el prospecte, el paper de les instruccions i per això van improvisant i confiant en la sort i no en el seny. Quan repasses els llibres d’història veus que la majoria dels herois d’abans eren molt joves, recents i que aviat ja estaven a punt de morir. Jaume el Conqueridor té vint-i-un anys quan aconsegueix Mallorca, a Joana d’Arc la cremen quan encara no n’ha fet divuit. El poeta de l’amor abrandat i de la rosa als llavis, Joan Salvat-Papasseit se’n va d’aquest món amb vint-i-vuit anys. No sé si us heu fixat en això però ara que, gràcies a la medicina, hi ha gent gran arreu i pertot, que ara que la medicina ens està allargant la vida, ens escurcen la llibertat i les possibilitats reals de volar. Abans, no fa tant, les reunions de polítics eren reunions de persones amb ambició, amb més futur que passat, amb més ganes, més ardidesa que no pas pors. Avui, en canvi, una reunió de polítics tendeix a ser un senat i un senat més aviat geriàtric i medicalitzat. Potser per això la iniciativa política és tan previsible, poruga i la nostàlgia dels temps passats ha acabat substituint el progrés i la innovació. La resurrecció del pujolisme sense Pujol torna a proclamar-se com la gran alternativa a l’independentisme que, diuen, diuen, diuen, ha fracassat. Que la història no va mai tan de pressa i que calen molts anys, sang, desgràcies, i moltes generacions per aconseguir la llibertat de Catalunya. Com si algú, els partidaris de la independència i els contraris a la independència, tinguéssim la més mínima idea del que passarà demà. La història no és com la previsió meteorològica. Però ens pot ajudar a saber, com a mínim, el que no passarà.
Avui, en canvi, una reunió de polítics tendeix a ser un senat i un senat més aviat geriàtric i medicalitzat.
Una vegada vaig dinar amb l’Honorable Xavier Trias i Vidal de Llobatera. Va ser molt divertit, edificant, clarificador. Fou poc temps després de la seva participació al judici del Suprem contra els presos polítics catalans. Li vaig criticar tot, de dalt a baix, de dreta a esquerra. I després vaig dibuixar dues diagonals fent una aspa discrepant i negativa. En Trias reia com el gran senyor en què s’ha convertit, etern com una gàrgola de la Seu. Li vaig demanar que enviés un missatge al president Mas, de part meva. Un missatge que em sembla avui que pot adreçar-se a altres polítics. Vaig dir-li que un home només pot canviar-se de sexe una única vegada. No em va entendre i vaig haver d’explicar-me millor. L’argument em sembla sòlid. Estava bé que Artur Mas hagués estat primer autonomista i que, de cop i volta, s’hagués fet independentista. Aquest canvi comptava, per a l’electorat, com un canvi de sexe. Sense marxa enrere. El senyor Trias, que és metge, va voler saber per què considerava jo que l’independentisme era un camí polític sense retorn. “No, no, no té res a veure amb l’independentisme. És un problema de credibilitat. Després de canviar-te de sexe, et pots desdir i posar-t’hi una molla, vaig afegir. Però una molla sempre serà una molla”.