A remolc del procés independentista, l’Espanya política es troba de fa anys instal·lada en un estat de setge judicial. No només judicial en el sentit estricte (conflictes que resolen els jutges), sinó també pseudojudicial. El cas més flagrant és el del Tribunal de Comptes, un organisme format per no juristes dedicat a fiscalitzar els comptes i la gestió econòmica del sector públic estatal, amb capacitat sancionadora. Hi vaig dedicar un article el 2019, quan van sancionar milionàriament, de manera “exemplaritzant” i traient-se conills del barret, Artur Mas, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau amb motiu de la consulta del 9-N del 2014.

El fals tribunal en qüestió no ha parat de treballar en aquest temps fins a arribar als dies actuals amb una causa contra exmembres del Govern de la Generalitat per les despeses que entre 2011 i 2017 es van destinar a l’acció exterior. Han emplenat 18.000 pàgines de documentació i concreten el “malbaratament” (i el procediment sancionador) del govern en prop de 5 milions que es concretaran d’arrencada, si la cosa no es torça, en una sanció anticipada d’embargament de propietats, ingressos i comptes bancaris dels implicats. Això, sense judici.

L’envestida al procés català té en aquest cas cares conegudes com les dels economistes Andreu Mas-Colell (un dels més prestigiosos del món) o Albert Carreras, ambdós catedràtics de la UPF i ex màxims responsables del departament d’Economia, que és pel que se’ls persegueix. Ambdós són, alhora, membres del Col·legi d’Economistes, el primer com a col·legiat d’honor i el segon un membre actiu de la Comissió d’Economia Catalana.

Un altre economista rellevant de la UPF, Guillem López Casasnovas, en un article a El Punt Avui de 7 de setembre de 2019 posava el dit a la nafra del Tribunal de Comptes amb una descripció precisa, memorable i indignada en que no hi escatima adjectius: nepotisme, cementiri d’elefants, refugi de nomenaments polítics, una gentada cobrant sous generosos, inacció, secretàries i xofers, corrupteles. Per a acabar amb les ganes de pagar impostos...

El mal anomenat tribunal acostuma a eximir de culpabilitat els amics (són famosos els casos d’Ana Botella, de l’exbatlle de Vitòria, el Sr. Maroto, o el silenci al voltant del frau als ERO a Andalusia), però amb els catalans treu punta al llapis i actua de manera implacable, com acostuma a passar. De moment ataca de soca-rel l’economia personal dels implicats, i quan sigui que s’imparteixi justícia, segurament a Europa passats molts anys, n’haurà arruïnat a molts.

Aquesta institució que imparteix falsa justícia de manera selectiva i arbitrària costarà als espanyols la xifra de 69,5 milions d’euros aquest any 2021. En termes de contribució catalana a l’Estat aquesta “minúcia” es paga en un dia i mig de dèficit fiscal. El gruix del pressupost d’enguany són les despeses de personal, que ascendeix a 61,6 milions.

El Tribunal tenia a 31 de desembre de 2020 amb una plantilla de 712 empleats. El cost mitjà per empleat el 2020 es va situar una mica per sobre dels 77.000 euros, la qual cosa ve a representar un sou mitjà de més de 58.000 per persona. No tots cobren això. La cúpula de l’organització, membres triats pel PP i pel PSOE al Congrés i al Senat, amb càrrecs quasi vitalicis, cobra més. Al 2021 el sou del president i dels consellers que conformen el ple (12 membres) és de 123.267,62 euros... per persona i any, clar.

A Espanya la unitat no es toca, igual que passa a la Xina comunista. L’instrument històric i recent per excel·lència ha estat una justícia de jutges molt formats però amb severes mancances d’imparcialitat i una set subjectiva de venjança. Amb el Tribunal de Comptes, amb tota l’empara legal, l’Estat té un instrument en mans d’expolítics i parentela, capaç d’arruïnar famílies de manera discrecional.

A uns i altres (cúpula judicial i cúpula de comptes públics) el que els importa és aplicar l’escarment als que podrien posar en perill la unitat de l’Estat, un bé de caràcter superior i valor infinit. Amb unes conviccions tan arrelades i en l’etapa final de les seves vides laborals, el desprestigi personal del que fan tots plegats els importa, literalment, un rave.

I per això paguem impostos?

Modest Guinjoan, economista.