Semblava que l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, amb la polèmica proposta d’allargar la pista de mar ocupant l’espai protegit de La Ricarda, havia quedat descartada. Ens equivocàvem, el tema no està del tot adormit, ni molt menys. D’una banda perquè el president de la Generalitat ha fet consultes a experts externs sobre els pros i contres del projecte; de l’altra, perquè fa uns dies Jaume Collboni, un regidor de l’Ajuntament de Barcelona, ha rescatat l’ampliació en el marc de la seva proposta de fer un pla de promoció internacional de la ciutat. Ho ha fet en un entorn del Cercle d’Economia, un lloc propici per trobar complicitats i aliances en projectes d’aquest tipus.
A criteri meu, el rescat del tema no pot ser gratuït i, a més, posa en relleu tres aspectes del projecte que són destacables per entendre on som i cap on ens orientem respecte a la polèmica de La Ricarda.
El primer, de caràcter tècnic, és que el moll de l’os del problema, una pista llarga per a enlairaments de grans avions (wide body), passa inevitablement per envair La Ricarda. Es dona per descartada la solució alternativa que seria fer servir la pista llarga ja existent, bàsicament perquè exposaria l’empresa a un conflicte assegurat pel soroll amb els veïns de Castelldefels. Els directius d’Aena no en volen sentir ni parlar després que en un conflicte judicial previ semblant (al 2005) va sortir la paraula perjudici per a la salut. Massa risc davant la justícia, d’aquí la tremolor de cames de Lucena i d’Aena per prendre una solució aparentment de calaix com seria aprofitar la pista llarga actual.
El segon aspecte que destaca és de caràcter polític. Collboni posa l’ampliació a l’agenda, probablement amb la vista posada en les properes eleccions municipals. Ha aprofitat que parlava de promoció internacional de la ciutat per introduir-hi un dels temes més espinosos, sigui per deixar clar urbi et orbe què pensa fer en cas que surti elegit alcalde o per avisar als navegants de possibles pactes polítics, que ell posarà això sobre la taula.
Collboni posa l’ampliació a l’agenda, probablement amb la vista posada en les properes eleccions municipals. Ha aprofitat que parlava de promoció internacional de la ciutat per introduir-hi un dels temes més espinosos
Com a bon polític afirma que cal una reflexió pausada sobre l’ampliació i per això anuncia la creació d’un grup de treball (Barcelona 2027), l'objectiu del qual és que Barcelona recuperi l’orgull i l’autoestima, i que sigui una ciutat de primer ordre a nivell internacional amb més vols intercontinentals que els actuals. Segons ell, potenciar Barcelona és bo per a Espanya i per a la pròpia ciutat. Va aportar com a dada que la connectivitat transcontinental afegiria 1.000 milions d’euros anuals al PIB català. I també va repetir les xifres que l’ampliació suposaria 80.000 llocs de treball directes i 200.000 d’indirectes. No sé d’on els traurem, però això és un altre tema.
L’ampliació, segons Collboni, permetrà captar inversions estrangeres, esdeveniments internacionals, capital humà, i en definitiva, prosperitat. Per no alarmar els barcelonins, va dir que no està pensada per als turistes, per bé que es fa difícil deslligar una cosa de l’altra si el seu pla és, precisament, promocionar internacionalment la ciutat. O és que creu que d’Iberoamèrica i de l’Extrem Orient només vindran inversors i tècnics? Aquests no omplirien els avions, els omplirien els turistes, i tal i com hem dit tantes vegades, Barcelona no en necessita més sinó menys, això sí, que gastin més que ara. Tot plegat, els arguments de Collboni segueixen el guió del discurs i dels tòpics que Aena havia fet servir durant l’any 2021, abans no es descartés (temporalment) l’ampliació.
El tercer aspecte destacable està a cavall de la política i l’economia. L'acció i la intenció de Collboni va la mar de bé per als interessos d’una Aena presidida pel company de partit, Maurici Lucena. Lucena, com és lògic, està al servei de l’empresa per a la qual treballa, la qual té sobre la taula l’oportunitat de fer créixer el seu aeroport més rendible. Malgrat tractar-se d’una empresa pública (51% del capital), la societat es deu en un 49% als inversors privats, els quals no es guien pel CO2 o per respectar La Ricarda, sinó pel valor de les seves accions i pels dividends. El president català de la companyia no es pot permetre massa llicències amb aquests inversors, altrament li balla la cadira. Només es pot permetre llicències econòmicament indolores, com canviar el nom de l’aeroport per un d’un personatge nostrat. El valor d’això és un zero a l’esquerra.
El serial “ampliació” té totes les traces per continuar...