Per enèsima més una vegada, Renfe Rodalies ha sigut tema d’actualitat. En aquest cas, a causa que un moviment ciutadà anomenat Batec assenyalava el passat dimecres, dia 11, com la data d’inici d’un boicot a la ferroviària en protesta pel desastre de funcionament de la companyia. La forma d’acció era #Nopaguem, una mena de “no vull pagar” que fa alguns anys es va dur a terme en protesta pels peatges de les autopistes aquí a Catalunya.
Sembla ser que la vaga de pagaments, que ha consistit a precintar els torns d’entrada en algunes estacions de Barcelona i ciutats properes per tal que la gent hi pogués passar lliurement, ha tingut una incidència limitada. Es veurà si té alguna continuïtat o bé s’acaba aquí. Tanmateix, resulta significatiu el sorgiment d’un moviment ciutadà que està fins al capdamunt d’una companyia que presta un mal servei. L’episodi ens refresca que plou sobre mullat.
Que Renfe presta mal servei als seus clients és una evidència fàcilment contrastable. Per moltes estadístiques que tregui la companyia, només cal que pregunteu a persones del vostre entorn, usuàries regulars del servei, que us diguin quin percentatge dels viatges que fan en una setmana té incidències que els fan arribar tard als llocs... o de vegades no arribar-hi. I pregunteu també la satisfacció global respecte al servei. La percepció general que m’ha sortit en el meu entorn és d’insatisfacció crònica pel gran nombre d’incidències que fan imprevisible i erràtica una cosa tan bàsica com saber a quina hora arribaràs a un lloc. Al fet en si d’un mal servei de transport, s’hi afegeix una pèssima comunicació de les incidències. No m’hi estendré.
En qualsevol relació d’intercanvi de mercat, a algú que ens donés gat per llebre ens negaríem a pagar-li. No és que no vulguis pagar, és que no pots pagar per allò que no et donen
El servei de transport de Renfe seria inacceptable si no fos que no hi ha alternativa. Qualsevol companyia que prestés tan mal servei en el mercat lliure tancaria per falta de clients. Però aquest no és el cas. L’empresa es pot permetre el que sigui, segura que no li representarà cap cost (el dèficit el paga l’Estat, els empleats tenen llocs de treball intocables, entre altres). Coses del monopoli de servei i, tot sigui dit, lligat al monopoli de la infraestructura ferroviària d’Adif, que no sap on cau això de Catalunya a l’hora d’invertir. Tot plegat, una mena d’estructura d’estat en l’àmbit de les infraestructures, que es pot permetre el que consideri oportú (com altres estructures d’estat que el lector fàcilment pot imaginar) sense que a ningú li caigui la cara de vergonya.
El subjecte de la protesta que intenta dur a terme el moviment Batec amb el #Nopaguem té la seva lògica. La reacció a un mal servei continuat d’algú, per al qual no tens recanvi, seria canviar de proveïdor o emprar altres mitjans de transport. Però la majoria d’usuaris no volen o no poden anar amb cotxe o moto com a substitutiu del servei de Renfe, i tampoc no hi ha una Renfe2.
La reacció de l’empresa al #Nopaguem, apel·lant al fet de ser un servei públic que financen els contribuents, que colar-se és reprovable, que qui es cola assumeix un risc personal pel fet de no estar cobert per cap assegurança, i fins i tot afirmar que les queixes s’haurien de canalitzar pels canals d’atenció al client, són arguments que més que excuses semblen insults a uns soferts usuaris. Que s’argumenti a més que l'empresa està fent un important esforç d’inversió per a millorar el servei de Rodalies, és una cirereta del pastís. I que avisaran els Mossos per denunciar els que es colin, com aquell que diu que el pes de la justícia espanyola caurà sobre vosaltres, ja és l’altra cirereta. Que vigilin que no acabin a la presó. Replicar cada un per un aquests arguments és cosa que pot fer fàcilment cada lector. Comptat i debatut, una vergonya. L’Estat es pren Catalunya com el pito del sereno; Adif i Renfe, també.
La sortida dels usuaris és la paciència, però aquesta és una actitud que no és infinita, malgrat que l’experiència catalana amb Renfe sembla que ho és. La reacció del tipus “no vull pagar” és una expressió del descontentament d’aquell que no té alternatives al servei i que no troba altres vies de fer-se sentir. En qualsevol relació d’intercanvi de mercat, a algú que ens donés gat per llebre ens negaríem a pagar-li. No és que no vulguis pagar, és que no pots pagar per allò que no et donen. Amb lògica de mercat, és el que hom esperaria. I amb lògica de monopoli públic, quan s’han esgotat la paciència i les vies de queixa, potser és que ja no queden gaires alternatives.