Manuel Marchena és un jutge de 60 anys, fill de militar, que ha escalat fins al màxim nivell de la cúpula judicial espanyola, de dretes (afí, segons els mitjans de comunicació, al PP), que el destí li ha reservat el paper de liderar la resolució del conflicte del referèndum de l’1-O del 2017 i d’una causa general contra l’independentisme català.
Segons la meva opinió, el jutge en qüestió i els seus companys de la cúpula judicial que porten el cas ja fa temps que van declarar culpables els presos polítics en aplicar unes condicions que, per bé que emparades per la llei (només faltaria), mostren una animositat evident contra els encausats, als quals han donat un tracte que supura voluntat de càstig a compte. Es veu que hi ha un acord bastant general que la sentència serà dura, i que els anys de presó preventiva són l’aperitiu del que el Sr. Marchena cuidarà de consensuar amb la resta de membres del Tribunal Suprem.
Sigui quina sigui la decisió, encara que hi hagués absolució, segons la meva opinió ja han estat condemnats. Ara és qüestió d’afinar l’argumentació i de posar una xifra. Tanmateix, el Sr. Marchena ha de prendre una decisió que descansarà en quatre pilars que, amb els respectes obligats, pretenc valorar.
El primer és la intel·ligència i la capacitat d’aquest jutge, que està fora de dubte. Té una carrera que només persones molt preparades poden arribar a culminar, malgrat l’ombra de corporativisme que amaga la cúpula judicial espanyola. Ell és la cara visible, el líder de la sala que dictarà la sentència. Segur que, per la transcendència del tema, com a redactor, la brodarà com si fos una tesi doctoral. El Sr. Marchena és intel·ligent, segurament que molt intel·ligent, condició necessària però no suficient per impartir justícia.
Després de la renúncia dels polítics espanyols, de dreta i d’esquerra, a gestionar un conflicte de naturalesa política com el català, el jutge Marchena s’ha erigit en el pseudopolític més poderós de l’estat espanyol
El segon aspecte sobre el qual s’assentarà la sentència és un relat que sembla de ciència-ficció. Conec personalment quasi tots els empresonats i puc assegurar que són gent de creença i pràctica totalment pacífiques i de profundes conviccions democràtiques. Independentistes, això sí. Jo també ho soc. Voler-los encolomar violència, castigar-los per organitzar un referèndum, quan es va despenalitzar fa 6 anys, crear conceptes que no se suporten en el marc normatiu actual, em sembla un disbarat dels grossos. Es veu que el Sr. Marchena és un dels inspiradors del relat que van muntar el jutge Pablo Llarena i la Fiscalia de l’Estat, descansant en informes de rigor i serietat molt dubtosos. Em costa d’entendre que un home de la seva capacitat intel·lectual s’hagi deixat endur per un muntatge de ficció, com si fos una de les òperes que tant li agraden.
El tercer pilar que sustenta la sentència que ens lliurarà el Sr. Marchena és el seu poder. Després de la renúncia dels polítics espanyols, de dreta i d’esquerra, a gestionar un conflicte de naturalesa política com el català, el jutge Marchena s’ha erigit en el pseudopolític més poderós de l’estat espanyol. És un demèrit dels que han renunciat i un símptoma molt greu, clarament crònic en la història, de la incapacitat de l’Estat per acceptar la diversitat. Tots els jutges tenen el seu ego i sovint se senten estrelles de la societat pel fet de tenir l’última paraula. Doncs ara, amb l’aval del Rei i de les estructures de l’Estat, el jutge Marchena és l’home més poderós en un conflicte territorial, no judicial. Una pena i un símptoma pèssim de l’estat espanyol. El Sr. Marchena té poder, no sé si té autoritat.
Hom pot pensar que darrere la sentència hi ha una salvaguarda molt important, que és que el Sr. Marchena i la resta del tribunal posen en joc la seva reputació. Això és relatiu. Per mi ja l’han perduda. Però el més preocupant és que la futura sentència coixeja d’un altre factor impropi de la justícia.
Passa que els màxims òrgans de l’estructura del poder judicial espanyol donen mostres, cada dos per tres, d’un biaix clar cap al nacionalisme espanyol. No només a Madrid, que és el kilòmetre zero del sector, sinó també a la cúpula judicial ubicada a Catalunya. En aquest context, el Sr. Marchena no desentona gens, al contrari, es veu que és un unionista de pedra picada, com la majoria dels que han participat en la instrucció i en el judici. Vist des de fora, es fa difícil pensar en l’objectivitat d’aquests senyors que dictaran sentència. La meva opinió és que, tots ells, no només són ferms defensors de la unitat d’Espanya, sinó que (i això és pitjor) han entomat amb gran satisfacció la responsabilitat històrica de posar límits a la llibertat de pensament i d’acció de l’independentisme.
Tot plegat, em fa l’efecte que el Sr. Marchena és una peça més de les fèrries estructures d’estat que estan disposades al que calgui per salvar la seva Espanya. Decideixi el que decideixi, a aquestes altures som davant d’una mala notícia per a la justícia i la democràcia, que hauran d’esperar.