Si arran de la Covid-19 les perspectives d’ingressos de l’Estat són magres, les de les despeses no van precisament a favor d’aconseguir un saldo mínimament digne dels comptes públics. Això prescindint, com dèiem en l’article anterior, de les pensions, que requeririen un tractament específic. El que hi ha davant no és gens engrescador, tant pel poc marge de maniobra que hi ha en el marc de la UE, com per la manca de lideratges capaços d’arrossegar la població cap a un model d’estat més ben governat que ara. Vegem les despeses en el context actual.
La principal despesa operativa de l’Estat són les retribucions als seus empleats. Durant el confinament no es coneix que se n'hagin acomiadat o que se’ls hagi aplicat un ERTO. La majoria d’ells fan teletreball, quan això és possible. Si no, s’estan a casa, cobrant com si treballessin. Quan s’acabi el confinament seran els mateixos que ara, de manera que aquesta despesa és intocable. Per on segur que creix és per la via dels empleats públics del sector sanitari, per motius que resulten obvis.
La dels empleats públics no és ni molt menys la més important de les despeses. El gran gruix dels pressupostos es destina a despesa social, transferències de l’Estat a persones, institucions, organismes, etcètera. Amb el coronavirus les obligacions poden créixer molt per la gran quantitat de mesures endegades per millorar la protecció social, com per l’agreujament de la delicadíssima situació de la Seguretat Social, que no farà sinó agreujar-se amb l’augment de prestacions d’atur, d’ERTO, de jubilació d’autònoms, entre altres.
El capítol d’inversions en infraestructures ofereix un cert coixí a l’Estat, perquè en situacions de crisi és el que es pot posar en via morta durant un any, dos o els que siguin, i destinar els diners a coses més urgents. Tanmateix, donada la magnitud de les noves obligacions la contribució d’aquest concepte a l’alleujament del problema és limitada (menys de 8.000 milions al 2019).
Un altre capítol de despeses gran és de les financeres. No baixaran, ans al contrari, a la vista del dèficit que s’entrelluca en l’horitzó. Es tracta d’un mal crònic en procés d’agreujament. En els darrers 40 anys, només n’hi ha hagut tres amb superàvit (2005 a 2007). Ara que estava en procés de correcció gràcies a la pressió europea (2,5% del PIB al 2019), previsiblement es farà un salt que podria fer recuperar el guarisme de dos dígits del període 2009-2012.
El prestigi espanyol a la UE està per terra en molts camps, també en la gestió dels diners públics
Dèficit crònic vol dir endeutament creixent. La patacada que es preveu en els comptes de l’Estat pel 2020 pot fer disparar a l’alça aquest deute superior a 1 bilió d’euros i que frega el 100% del PIB. Fa una mica de pànic, però no hi ha solucions màgiques acceptables pels socis europeus (ni l’helicòpter de repartir diners, ni coronabons). Només endeutament.
Hi ha qui creu que el tracte que rep Espanya és injust per raó de la gravetat d’una variable exògena imprevisible com el coronavirus. No m’hi pronunciaré. Sí que és un fet objectiu que mentre Espanya no s’estrenyia el cinturó, altres països ho feien (Alemanya i Luxemburg tenen superàvit del 2014 al 2019, Suècia en els darrers 4 anys, Holanda en els darrers 3, etcètera). Només que l’estat espanyol hagués equilibrat els comptes entre 2014 i 2019 (no parlem de tenir superàvit), s’hagués estalviat 264.000 milions d’euros; o entre el 2015 i el 2019, 203.000 milions; o entre 2016 i 2019, 155.000 milions. No segueixo. Mentrestant, la salvació de la banca haurà costat a l’erari públic, 42.500 milions d’euros, i sense anar més lluny, en ple coronavirus, l’Estat regala 15 milions d’euros a les televisions privades en concepte de “rescat” després que ens els darrers anys fessin beneficis de centenars de milions.
El prestigi espanyol a la UE està per terra en molts camps, també en la gestió dels diners públics. Amb una despesa desbocada i uns ingressos sense recorregut, ara mateix (i durarà mesos) l’única sortida és fer créixer el deute fins 120, 130, 140...% del PIB. Amb els antecedents de l’Estat i el panorama que té davant, una mena d’abisme, no és gens d’estranyar que hi hagi països partidaris d’un rescat en tota regla, amb homes de negre inclosos.
Modest Guinjoan, economista.