La major part dels esportistes catalans que han guanyat alguna medalla en els darrers jocs d’hivern han hagut de fer la seva carrera de formació i entrenament lluny d’aquí. La raó és senzilla, les instal·lacions adequades per fer-ho són en països amb neu en abundor, amb infraestructures i cultura de país fred, com el que tenen els que excel·leixen en el medaller, com ara Noruega.

La proposta de candidatura “Pirineus” per als Jocs d’Hivern del 2030, més enllà de la inevitable politització atiada per l’espanyolisme, topa com a primer obstacle amb dos fets climàtics que no li van a favor: 1) el Pirineu es troba en un país de clima benigne amb uns nivells de neu anualment erràtics que fa que l’actual pràctica de l’esquí hagi de descansar sobremanera en neu artificial;

i 2) que el canvi climàtic, amb una quasi total seguretat científica, accentuarà encara més el problema. O sigui que podria ser que la proposta de candidatura topés amb la realitat de trobar-nos, el 2030, en un país ja mig tropical. La candidatura Pirineus no és natural, és artificial, és sobreposada. Val a dir que també ho era la de Pequín.

No seré pas jo qui digui que els jocs no s’han de celebrar per aquest motiu. Espero que la proposta de candidatura tingui en compte els criteris de la ciència climàtica aplicats específicament als Pirineus i que la qüestió es tracti amb total transparència. Per posar-hi seny a la cosa, més enllà de la passió que generen grans esdeveniments com el que ens ocupa.

Ha estat precisament la passió i la finalitat propagandística el que ha fet que en els jocs olímpics al llarg de la història s’hagin fet inversions multimilionàries en infraestructures específiques que, passats els 15 dies de competició, no serveixen per a res. Per a evitar aquest malbaratament, el COI considera, cada vegada més, limitar la creació de noves infraestructures i permet candidatures que aprofitin les existents, encara que siguin en altres països.

L’experiència de Barcelona, amb la seva sobresaturació, em fa témer que el model “Andorra” (que jo crec que és un model territorialment equivocat) s’estengui per àmplies zones del Pirineu

Hi ha defensors de la candidatura Barcelona-pirinenca que destaquen que amb uns jocs es posarien els Pirineus en el mapa de les destinacions turístiques internacionals. L’experiència de Barcelona, amb la seva sobresaturació, em fa témer que el model “Andorra” (que jo crec que és un model territorialment equivocat) s’estengui per àmplies zones del Pirineu. I que, de retruc, es passi al monocultiu turístic, en aquest cas impulsat addicionalment per l’impuls de la demanda internacional.

Potser el que en aquesta part del país cal, més que uns jocs olímpics, és una política pensada per als Pirineus. En quins sentits? Doncs en destacaré alguns a manera d’exemple que no tenen res a veure amb els jocs però sí amb la retenció de la població al territori i amb el seu desenvolupament econòmic i social sostingut:

- inversió en infraestructures de transport que millorin la qualitat de vida dels residents i en facilitin la cohesió interna, no pas unes infraestructures que  facilitin l’accés massiu als Pirineus que puguin derivar en una andorranització;

- polítiques d’accés a l’habitatge, en particular per a la població més jove, que és la que marcarà el futur d’aquest territori;

- millora dels serveis públics bàsics (escoles, consultoris, transport públic,...), encara que la seva prestació resulti més costosa que en les grans aglomeracions urbanes (o és que no se subvenciona la meitat del transport públic a Barcelona, per exemple?);

- incentiu a l’emprenedoria, inclosa la recuperació de l’activitat agrària, ramadera i forestal, que resulta clau per arrelar la gent al territori;

- en línia amb l’anterior, el manteniment del paisatge tradicional pirinenc, la preservació del seu patrimoni natural i cultural, resulten arguments potents per atraure turisme de natura, que podria ser l’especialitat dels Pirineus;

- garantir l’accés a les noves tecnologies en condicions equiparables a la metròpoli, com ara (en els nostres dies) l’accés a internet d’alta velocitat.

En definitiva, un pla de suport als Pirineus amb objectius específics i amb recursos públics abundants. Que el món de la despesa no s’acaba a les ciutats i a les àrees més poblades; hi ha vida més enllà. Cal un esforç per mantenir l’altra part del país que queda al marge de tantes coses.

I si uns jocs serveixen per millorar aquests aspectes, perfecte, sempre que encaixin en el Pla de suport. I no a la inversa com sembla que s’està fent ara, que hi ha l’objectiu de fer uns jocs que potser serviran (després) per a no se sap què o potser per al pitjor. Emulant una dita de Séneca, no podem aprofitar el vent si no sabem a on volem arribar.