El proppassat dia 5 de juny es va celebrar per cinquantena vegada el Dia Mundial del Medi Ambient. L’esdeveniment, que ha passat sense pena ni glòria, va incloure una cimera batejada amb el lema Stockholm+50, en commemoració de la primera conferència mundial que es va celebrar el 1972 a la capital de Suècia. En aquell any no es va tractar el canvi climàtic, malgrat que en l'àmbit científic el problema ja era conegut. No fou fins el 1990 que el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) va fer el seu primer informe sobre el tema, al qual n’han seguit d’altres (el darrer publicat el passat 4 d’abril), amb dades cada vegada més alarmants. Els advertiments de perill per al planeta i la seva població (incloses totes les espècies animals) ja no són per advertir del risc, sinó que estem en fase d'“emergència”.

En aquests darrers 50 anys, la temperatura mitjana ha pujat 1ºC; l’escalfament està agafant una dinàmica d’acceleració; els combustibles fòssils, sobre els quals ha descansat bona part del que anomenem progrés econòmic, són una de les principals fonts del problema. Al planeta som més gent i hi ha menys pobresa, però les centrals tèrmiques per produir electricitat a partir del carbó s’han multiplicat per 10 en 50 anys, fins a assolir la xifra propera a les 7.000.

Els experts ens alerten que el planeta se’n va directe cap al precipici si no hi ha canvis en els models imperants de producció i de consum, i si no apareixen ben aviat tecnologies que facin possible aturar i o revertir el que ara mateix sembla una cursa imparable cap a l’empitjorament d’acumulació a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle (GEH).

Resulta que el govern més progressista de la història i amb més sensibilitat ambiental incentiva l’ús d’una de les millors màquines d’emetre gasos d’efecte hivernacle

La consciència climàtica de la població millora, entre altres coses, perquè els governs han posat la lluita contra el canvi climàtic en les seves agendes. I en això Europa és una zona que exerceix un lideratge mundial, per bé que, per exemple, una enquesta recent del Pew Research Center posa en relleu que en un país com Suècia el grau de preocupació de la població sobre el canvi climàtic no arriba al 50%, davant nivells del voltant del 80% a Espanya, Itàlia, França o Alemanya.

Malgrat l’anterior, en tot el planeta, la realitat és que les emissions de GEH han recuperat els nivells previs de la pandèmia, o sigui que de reduir, res de res. Els responsables? D’una banda, les persones, que malgrat la consciència, no estan disposades a sacrificar determinats hàbits de consum (com agafar menys el cotxe i l’avió, o apujar la temperatura de l’aire condicionat); de l’altra, la hipocresia de molts governs. En posaré dos exemples de governs propers.

L’estat espanyol diu que creu en el canvi climàtic i que hi lluita, i és cert en part: potencia les energies renovables, té un Ministeri d’Agricultura que també ho és de Medi Ambient; encara més, té un Ministeri per a la Transició Ecològica, que dirigeix una convençuda com Teresa Ribera. Ara bé, com lliga l’impuls a les renovables amb el fet que se subvencioni l’ús dels combustibles fòssils, com passa amb el descompte de 20 cèntims el litre de gasolina? Per què? Un podria entendre que la mesura s’apliqués al transport de mercaderies i al transport públic de persones; ara, que se subvencioni l’ús del vehicle privat resulta incomprensible. Aplicat a Catalunya, proposaríem que els diners de la subvenció a la gasolina no els donessin i que es destinessin a Rodalies, un substitutiu lògic i competitiu del transport privat. Resulta que el govern més progressista de la història i amb més sensibilitat ambiental incentiva l’ús d’una de les millors màquines d’emetre GEH. I alhora envia un senyal a la població: la lluita contra el canvi climàtic, en realitat, no és una aposta seriosa.

A Catalunya, la Generalitat, sense diners ni gaires competències, cau sobretot en incongruències de discurs. És cert que l’antic Departament d’Agricultura ha passat a anomenar-se Departament d’Acció Climàtica, i que es compta amb una Oficina del Canvi Climàtic (Espanya també en té una). Tanmateix, com lliga això amb la impotència demostrada d’impulsar les energies renovables, amb la defensa de l’ampliació de l’aeroport del Prat (gran emissor), amb la defensa del turisme de creuers (gran emissor) o amb l’aposta per uns Jocs d’Hivern en un país en què el 2030 o el 2034 la neu segurament que només la veurem pintada a l’oli?