Per incòmode que pugui resultar per als catalanoparlants, el futur de l’idioma ha entrat en el debat públic i polític. No és d’estranyar atès que tal i com indiquen les estadístiques i la vida en el nostre dia a dia, l’ús social del català recula. I no només en quantitat, sinó també en qualitat de llengua parlada.

Per sort, l’anàlisi de la situació ocupa amplis espais d’opinió i ha entrat en l’agenda política. Entre els parers que s’han aportat darrerament en destacaria dos que crec que posen el dit a la nafra. Un d‘en Narcís Comadira, que afirma que les llengües són organismes vius que evolucionen i que el problema del català no és que no evoluciona, sinó que es corromp. Un altre és de l’economista Miquel Puig, que resta importància a la coneguda sentència del TSJC relativa al 25% mínim d’hores lectives en castellà a l’escola, per passar a identificar tres factors explicatius del retrocés de l’ús social del català: la immigració (que té o adopta el castellà com a llengua vehicular), el relaxament dels catalanoparlants (més preocupats per l’anglès que pels pronoms febles) i el fet que hi ha polítiques d’impuls que no han funcionat (la immersió a l’escola no s’aplica i TV3 no ha cuidat el públic infantil).

En el debat també s’hi aporten missatges esperançadors, objectius i fonamentats, que matisen el retrocés de la llengua i desdramatitzen la situació. També són veritat perquè, per exemple, el català es coneix més. Tanmateix, la realitat és que al carrer i entre els joves i els nens (que són el futur) es parla cada vegada menys. Un mira al seu entorn i hi troba evidències amb gran facilitat. El difícil és no caure en el pessimisme.

A l’entorn del tema en qüestió, fa pocs dies que The Economist, un setmanari britànic, referenciava dos llibres que m’ha semblat oportú recollir. El primer és el titulat Speak Not, de James Griffiths, el qual analitza la desaparició (quasi desaparició, per ser més precisos) de dues llengües que van sucumbir a l’anglès, a base d’opressió cultural. El gaèlic, que havia sobreviscut en un entorn geogràfic (i pobre) aïllat, va sucumbir a una imposició de l’anglès il·lustrada amb el fet d’obligar als escolars que parlaven gaèlic el vergonyant distintiu “Gaèlic No” (Welsh Not). Un exponent de la tàctica d’opressió lingüística, de les moltes que s’han aplicat al món al llarg de la història, i sense anar gaire lluny, a França. El llibre tracta també el cas del hawaià, un idioma que va acabar de manera semblant al gaèlic. En certa manera, l’equivalència actual d’opressió lingüística es dona a la Xina, on el mandarí s’imposa per força a les altres llengües que parlen milions de persones, com ara el cantonès.

Tanmateix, la realitat és que al carrer i entre els joves i els nens (que són el futur) es parla cada vegada menys. Un mira al seu entorn i hi troba evidències amb gran facilitat. El difícil és no caure en el pessimisme.

El segon llibre al que em refereixo (The Rise of English) tracta de l’expansió de l’anglès, una llengua que no ha parat de reforçar-se, primer amb l’imperi colonial britànic i després amb el domini global nordamericà, i que porta una inèrcia que sembla imparable. Tothom vol usar la llengua que fa servir la gent influent. Se cita el cas dels Països Baixos i el neerlandès, que podria acabar reclòs als cercles familiars i als grups d’amics.  Sense coerció política, tan sols perquè la gent ho vol o ho veu necessari.

No estarà passant una cosa semblant amb el català en l’àmbit de la socialització via internet (cada vegada més present entre els joves), que té el castellà com a idioma dominant? Això, donant per descomptat que l’Estat espanyol no cessa ni cessarà a aconseguir que el castellà sigui la llengua dominant i si pot ser exclusiva a Catalunya.

Som on som en l’ús social del català. Per frustrant que resulti la situació, cal reconèixer-la i que la societat entomi el problema, com apuntava en el meu article en aquest mateix diari fa uns dies (Incentius per al català). També cal que l’estament polític faci un bany de realitat i proposi el que calgui tocant de peus a terra i tenint en compte l’entorn lingüístic global a nivell planetari. Només tenint ben fotografiats els hàbits i actituds dels catalans respecte a la llengua, amb propostes clares, valentes però digeribles per part de la població avançarem en la defensa d’un actiu com a poble.

Parlem-ne obertament, sense perjudicis, sense amagar el cap sota l’ala. El català té un problema i s’ha de solucionar, entre altres coses perquè potser no desapareixerem com a país, però allò que és el pal de paller de la nostra cultura (la llengua) pot acabar caient. I si cau, darrere seu, el que quedarà serà folklore, pur i dur.