Són nombroses les notícies i els articles d’opinió que darrerament recullen els mitjans relatius a la salut de la llengua catalana. Un ús social minvant, una presència minoritària en publicacions periòdiques, televisió i xarxes socials, entre altres indicadors, han encès les alarmes sobre el futur que espera a l’idioma en qüestió.

Una bona part dels articles publicats que fan una diagnosi sobre quins són els factors determinants d’haver arribat on som, centren la seva atenció en la dimensió política del problema. Hi ha una coincidència força general que, sense estat propi, el català té el futur negre, bàsicament perquè en situació de convivència de dos idiomes en un mateix espai, es dona una relació de dominació entre el que compta amb un estat al darrere (en aquest cas, l’espanyol) i el que no en té. Ho explica molt bé Salvador Cardús en un article recent a l’Ara (27/12/21) relatiu a la relació entre llengua i poder. Uns dies després, el 3 de gener, en Xavier Roig publica a www.parlemclar.cat un article que tracta de manera desacomplexada i valenta dels enemics de la llengua catalana, tot citant els partits polítics obertament bel·ligerants en contra de la llengua i els partits tolerants amb els bel·ligerants. També cita la manca de lleis a favor del català i la gran immigració que ha rebut el país en les dues darreres dècades com a obstacles per a la llengua.

Estic segur que tothom qui escriu sobre la situació actual del català no es refereix a l’ús privat d’una llengua, un espai en què cadascú parla la seva, sinó a l’ús social, al carrer, a la llengua que s’empra en les relacions amb altri, sigui a la botiga, al bar, amb el conductor de l’autobús, al pati de l’escola, a Facebook o a Instagram. La reculada del català sembla important i d’aquí les veus d’alarma sobre el risc d’extinció o de minorització absoluta a l’estil del que els ha passat a altres llengües. És el que hi ha. I un dels factors que hi juga un paper destacable és, com assenyala Roig, la immigració. Sobre aquest aspecte crec que són oportunes dues consideracions de perfil econòmic.

Sense un estat que el faci valer, la defensa del català està en mans d’una administració autonòmica amb recorregut limitat i en mans de la resistència i de l’activisme dels catalanoparlants

La primera és que Catalunya genera més activitat productiva que la que pot afrontar la seva població. Falta gent i per això n’ha de venir de fora. Una possibilitat seria produir menys, però això no és el que vol l’empresariat. El negoci és el negoci i si calen persones per cobrir dèficits, es cobreixen atraient-les on n’hi ha. Les feines on passa és en aquelles que els habitants locals no troben atractives, sigui pel sou, pels horaris, per l’esforç, etcètera. La major part de l’empresariat no pren en consideració la llengua, i en aquest context el castellà és la llengua franca. En aquest cas la demografia juga en contra del català.

La segona consideració va d’incentius. Ho va sintetitzar fa molts anys de manera magistral el futbolista Johan Cruyff, que va fer bona part de la carrera en el món de l’esport aquí a Catalunya. El genial davanter va afirmar en una ocasió, amb la franquesa que el caracteritzava, que ell no parlava català perquè mai no l’havia necessitat. No se li requeria per a res, no era obligatori i allà on anava els catalanoparlants se li dirigien en castellà. Allò que passava en la seva època, segueix passant avui en dia: si un no vol parlar el català, no el parla, i no per això perdrà cap oportunitat. Davant la manca d’incentius, en definitiva, parlar-la és una qüestió discrecional, depèn de la voluntat de la persona, del seu interès per integrar-se, de l’entorn en què es mou, entre molts altres factors.

En el context descrit, sense un estat que el faci valer, la defensa del català està en mans d’una administració autonòmica amb recorregut limitat i en mans de la resistència i de l’activisme dels catalanoparlants. Aquests mantenen viva la llengua en un entorn gens favorable, darrerament agreujat per la globalització cultural, per les noves tecnologies de comunicació i per l’omnipresència d’una llengua que parlen centenars de milions de persones com és el castellà. Això fa que hàgim de renunciar? No ho fan els danesos, ni els holandesos. El català té com a principal incentiu propi la persistència, la tenacitat, l’autoestima, el fet de posar diàriament en valor un actiu cultural de primer nivell, com és una llengua pròpia, i reivindicar amb normalitat una llengua que, no ho oblidem, és oficial.