En un recent article en aquest diari (2/10/18) vaig fer referència a les semblances entre com la Xina tractava Hong Kong i Espanya ho feia amb Catalunya. No pas en l’àmbit econòmic, ja que la Xina segueix els passos de Hong Kong, en certa manera com Catalunya ha sigut i segueix essent capdavantera de l’Estat en bastants aspectes. Parlàvem de la repressió a l’independentisme hongkonguès sobre la base d’un article del The Economist, un setmanari britànic dels de més difusió i influència al món sencer. Doncs resulta que en la seva edició de 19 de gener torna a tractar el tema, amb nous episodis sobre els problemes que aquest territori planteja a la República Popular de la Xina. I de la mateixa que al seu dia (14 de novembre de 2014) el setmanari va fer un editorial relatiu a Catalunya sota l’explícit títol Let them vote, ara dedica un editorial centrat en una llei per imposar l’himne xinès a l’antiga colònia britànica.

La proposta legislativa relativa a l’himne va començar la seva tramitació parlamentària aquest passat 23 de gener, al Legco (Legislative Council), a Hong Kong. Encara que només ha fet els primers passos, ningú no dubta que l’anomenada National Anthem Bill passarà el tràmit parlamentari i s’aprovarà. En una línia semblant, poc després que passés a mans xineses el 1997, s’hi va aprovar l’aplicació d’una llei contra la profanació de la bandera xinesa; ara li toca a l’himne.

Sembla que la mesura està relacionada, entre d'altres, amb el fet que abans dels partits de futbol que juga l’equip de Hong Kong sona l’himne xinès. I resulta que molta gent es gira d’esquena al camp i molta altra mostra pancartes amb la inscripció “Hong Kong no és la Xina”.

Amb la nova llei, a les escoles de primària i de secundària, els alumnes hauran de cantar l’himne xinès, i fer-ho amb el decòrum que correspon. La nova llei preveu multes de 50.000 HK$ (uns 5.600 euros) i presó de fins a tres anys per a aquells que públicament i intencionadament insultin l’himne. La pròpia llei es fixa com a objectiu eixamplar la consciència ciutadana de la República Popular de la Xina i promoure el patriotisme. Sobre Hong Kong hi plana, a més a més, l’amenaça de desplegar-hi l’article 23 de la seva constitució, el qual estableix que el territori en qüestió legislarà contra la traïció, la secessió, la sedició i la subversió. Per ara no ho ha fet, perquè un intent en aquest sentit va provocar protestes multitudinàries al carrer el 2003. Però la Xina té aquest roc a la faixa, per llançar quan calgui. La consigna és mà dura.

Malgrat que al seu dia la Xina va oferir un menú atractiu als hongkonguesos sota el lema “Un país, dos sistemes”, ara es veu que el que de veritat compta és “un país”. Així s’ha d’entendre el pas cap a la veneració de l’himne i la persecució a l’independentisme incipient però creixent que hi ha a Hong Kong

Malgrat que al seu dia la Xina va oferir un menú atractiu als hongkonguesos sota el lema “Un país, dos sistemes”, ara s’està veient que el que de veritat compta és “un país”. Així s’ha d’entendre el pas cap a la veneració de l’himne, de la mateixa manera que s’entén la persecució a l’independentisme incipient però creixent que hi ha a Hong Kong. De fet, l’afany nacionalista xinès es projecta de cara al futur no només a Hong Kong, sinó també a la veïna illa de Taiwan, que ja ha estat advertida que la reunificació és inevitable i que si cal es farà servir la força. Un panorama francament decebedor per als partidaris de la llibertat i la democràcia d’arreu del món.

La devolució de Hong Kong a la Xina va servir al gegant asiàtic per disposar d’un enclavament netament capitalista i plenament integrat en els mercats de béns i de capitals del món. Alhora constituïa una plataforma privilegiada i consolidada per a la globalització d’un país políticament comunista però econòmicament admirador del sistema de mercat. Hong Kong va ajudar (des de molt abans de la devolució) a posar la Xina com a actor rellevant en l’escenari de l’economia mundial; però en canvi no va servir per aprendre lliçons de democràcia i aplicar-les a un país sense llibertats polítiques.

Emmirallant Espanya amb la Xina hom hi descobreix moltes semblances. El procés independentista català ha desfermat reaccions homologables en el passat recent: l’article 155, violència policial, saltar-se resultats electorals homologats, violència judicial, presos i exiliats polítics. De cara al futur, les propostes de Vox, PP, Ciudadanos, molts dirigents del PSOE (i alguns del PSC) són una fotocòpia de la paranoia nacionalista, agreujada amb xenofòbia expressada massa sovint i des de massa àmbits quotidians.

Com a catalans sentim tristesa pel que tot plegat representa d’odi i de desagraïment, com a demòcrates, la mateixa decepció amb Espanya que la dels kongkonguesos obligats a venerar l’himne xinès i a veure retallada la seva democràcia.

Els que creiem en les persones i els pobles més que no pas en els imperis, en el diàleg més que en la violència i la venjança, en el pacte més que no pas en la imposició, en el respecte a la llibertat més que en la coacció, ens sentim decebuts. Tanmateix, ens sentim forts en el nostre anhel de dignitat i de justícia. I més encara quan econòmicament, a mitjà i llarg termini, hi tenim les de guanyar.

Modest Guinjoan, economista