En un article recent d’en Jordi Barbeta en aquest diari relatiu a l’estat de la Nació, l’autor reprodueix una conversa amb la seva amiga Eulàlia al voltant del compromís amb la independència de Catalunya. En un punt li pregunta si arriscaria el seu patrimoni per a aconseguir-la, i ella respon “Apa! Què dius?”, que podem interpretar com que no l’arriscaria”.

A continuació en Barbeta li cita el cas del Canadà i del Regne Unit, on en sengles referèndums (Quebec i Escòcia) els estats van mobilitzar jubilats a votar en contra de la secessió amb l’argument que deixarien de cobrar la seva pensió, per preguntar-li a l’Eulàlia: “Tu què faries si, estant jubilada, et diguessin que et quedaries sense pensió?”. Ella, independentista, li respon que no s’ho podria permetre, afegint que “si la cosa anés així crec que aquí també guanyaria el no” [com ho va fer al Quebec i a Escòcia].

Per bé que és un tema que es va estudiar bastant abans del referèndum de l’1-O, arran de l’article citat m’ha semblat oportú recuperar els arguments econòmics en contra de l’espantall de les pensions, un recurs demagògic recurrent que al seu dia vam sentir: que els catalans només tindríem garantit cobrar pensions si seguim formant part de l’Estat espanyol, que Espanya té els diners dels catalans que han contribuït al llarg de la seva vida i que, arribat el cas, no pagaria les pensions dels jubilats catalans, entre altres.

Entre el 2012 i el 2017 van publicar-se treballs que desmentien aquestes afirmacions i que, en canvi, demostraven que els catalans podrien seguir cobrant les pensions, amb oportunitat en alguns casos de millorar-les. La majoria utilitzaven dades de  l’Informe sobre les aportacions de Catalunya a la Seguretat Social, del Departament d’Economia i Coneixement (2012). El tema el vam tractar en un d’aquells treballs del qual soc coautor, Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible (2013), dedicant-hi un capítol titulat “Es podrien pagar les pensions?”. Tot el que dèiem allí és vigent i ho recupero.

Per començar, cal dir que Espanya no té un fons de diners integrat per les contribucions que ha fet l’Eulàlia al llarg de la seva vida laboral. El sistema vigent, semblant al que s’aplica en la major part de països del nostre entorn, és el de repartiment, la qual cosa vol dir que els que treballen paguen mensualment cotitzacions socials que es fan servir per a pagar les pensions que cobren mensualment els jubilats. L’Administració de l’Estat, doncs, no té una bossa de diners, sinó que té un tub pel qual circulen les cotitzacions mensuals, que van a parar a les pensions dels jubilats. En una hipotètica Catalunya independent, amb tota probabilitat seguiria aplicant-se el mateix sistema, almenys inicialment. Per tant, els jubilats cobrarien les pensions alimentades per les cotitzacions dels que treballen, o sigui que tot es generaria i es liquidaria a casa.

Les pensions en una Catalunya independent no estarien menys garantides ni serien necessàriament inferiors a les de l’actualitat, més aviat podrien ser superiors

Abans de seguir, diguem que la Seguretat Social espanyola és molt deficitària, gasta més del que ingressa des del 2010 (al 2020 van ser prop de 20.000 milions d’euros) i, a la llarga, és totalment insostenible. Això fa que hagi de recórrer a l’endeutament i als pressupostos de l’Estat. En aquest punt cal indicar que actualment el sistema de pensions de l’Estat a Catalunya també és deficitari, a diferència dels anys bons de 2000 al 2008, en què sempre va tenir superàvit mentre que la resta d’Espanya ja va enregistrar quatre anys de dèficit.

Tornant a l’article d’en Barbeta, quin nivell tindrien aquestes pensions a Catalunya en comparació a les actuals en el marc espanyol? Doncs depèn bàsicament de tres punts: 1) el nombre de persones que treballen respecte al nombre de pensionistes (a Catalunya és una mica més alta que a la resta de l’Estat); 2) el salari dels treballadors catalans, com més alts més ingressos per cotitzacions i més diners per a les pensions (a Catalunya els salaris són més alts que a la resta de l’Estat); 3) el tipus de cotització dels treballadors, que actualment ve fixat per l’Estat i que en una Catalunya independent donaria joc per fer una política de pensions ajustada al país (apujar o abaixar tipus, establir l’import de les pensions, creació d’un fons de reserva, recurs als pressupostos públics o al deute, entre d'altres).

En definitiva, i mirant de cara al futur, les pensions en una Catalunya independent no estarien menys garantides ni serien necessàriament inferiors a les de l’actualitat, més aviat podrien ser superiors. Dit això, el que és realment rellevant, tant aquí com a la resta de l’Estat, és la insostenibilitat d’un sistema que compta cada vegada amb menys ocupats (i amb salaris més baixos) respecte al nombre de pensionistes, que no paren de créixer. Això és el que en realitat hauria de preocupar als pensionistes actuals i futurs, no pas la mentida interessada que, si Catalunya fos independent, els catalans es quedarien sense pensió.

Modest Guinjoan, economista.