La meva amiga Eulàlia, una gran professional que porta tota una vida entregada al servei del sistema públic de salut, va passar per casa l’altre dia, i comentant la detenció del president Puigdemont a Sardenya, em va reconèixer que es va espantar molt.

-Vaig pensar: Déu meu, un altre cop no! Presó, judici, tornem al carrer... No saps com vaig respirar quan el van deixar anar.

-Així que vols “girar full”, com el Salvador Illa, li vaig replicar.

-Escolta -va respondre irada- que jo soc independentista. Vaig anar a votar l’1 d’octubre i vaig defensar el meu col·legi. He participat en totes les manis que han convocat l’Assemblea i Òmnium des de bon començament.

-Creies que la DUI ens portaria la independència?

-Home, no. No soc tan il·lusa. Quan vaig veure tanta celebració ja em vaig témer el pitjor. Ara, molta gent s’ho va creure i quan veies tothom tan excitat doncs també era impossible no contagiar-se.

-Però, pel que dius, sembla que estiguis farta de procés.

-Una mica. Sí, senyor. Sobretot n’estic farta dels polítics i dels partits. Tot el dia barallant-se i donant voltes al mateix, total per res.

No tornarà a produir-se un daltabaix a curt termini (mentre Puigdemont no sigui detingut) però a Catalunya no hi haurà una alternativa de Govern autonòmic no independentista, per molt que es barallin els independentistes. Hi ha una flama que mai s’ha apagat i que mai s’apagarà

-Veus la independència o el referèndum gaire a prop?

-He he, nooooooo.

-Arriscaries el teu patrimoni per aconseguir la independència?

-Apa! Què dius?

-Saps com Canadà i el Regne Unit van guanyar els referèndums del Quebec i d’Escòcia? Amenaçant els pensionistes que en cas d’independència deixarien de cobrar la pensió. I els jubilats es van mobilitzar a votar en contra. Tu què faries, si estant jubilada et diguessin que et quedaries sense pensió?

-Home, jo vull la independència però no em puc permetre quedar-me sense pensió. Si la cosa anés així crec que també aquí guanyaria el 'no'.

-Entenc que vas votar a algun d’aquests partits que et fan emprenyar.

-Sí, ves...

-Així que ara ja no els tornaràs a votar...

-Què vols que faci. Jo sempre votaré independentista perquè se’m compti com a indepe i perquè molt o poc vagin empenyent.

-Ets del “som i serem”...

-Tant si es vol com si no es vol. Però indepe, eh?

El testimoni de l’Eulàlia em sembla tan representatiu de la majoria social sobiranista que crec que descriu amb precisió l’estat de la Nació quatre anys després de l’1 d’octubre i en la setmana en què el Parlament ha celebrat el Debat de Política General més previsible de la darrera dècada. Hem passat del “tenim pressa” per anar contra la paret al compromís d’anar-hi anant fins a trobar el moment oportú. Tot plegat vol dir que no tornarà a produir-se un daltabaix a curt termini (mentre Puigdemont no sigui detingut) i també cal destacar que a Catalunya no hi haurà una alternativa de Govern autonòmic no independentista, per molt que es barallin els independentistes. Hi ha una flama que mai s’ha apagat i que mai s’apagarà, com és la voluntat de ser dels catalans. Ho va escriure Jaume Vicens Vives: “La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada... A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser”... a partir d’ara independentistes.

PS. Ara bé, difícilment es farà efectiva la voluntat de ser si quan passen coses importants a Catalunya, com l'Automobile Barcelona, els protagonistes són el Rei d’Espanya i els president del Govern espanyol, perquè els representants catalans s’amaguen sota les pedres. Això ja no és renunciar a la confrontació amb l’Estat, això és tot una declaració d’insignificança política.