En un article anterior recent afirmava que el món de l’empresa segueix les seves dinàmiques pròpies més enllà de dos ingredients que es consideren bàsics en el món de la política (ElNacional.cat 9/2/2020). Per a la gran majoria d’empreses, el fet que un govern sigui estable o inestable, o bé el fet que hi hagi o no hi hagi pressupostos públics, com ha passat darrerament a Espanya i a Catalunya, els resulta completament indiferent. Però no totes les empreses viuen al marge de la política. N’hi ha moltes que en depenen i per això poden arribar a ser molt actives en aquest territori. I n’hi ha d’altres que, sense dependre’n, també ho són. Vegem per què i quines casuístiques i graus es donen.

Abans de res cal aclarir que hi ha polítiques i polítiques: la de l’estat espanyol és política amb majúscules, perquè té tot el poder que li deixa la UE, que no és poc, sobre ingressos, despesa i inversió; la de la Generalitat és política amb minúscules, perquè només té el poder que li deixa l’Estat, amb un marge de maniobra econòmica i competencial més petit del que ens pensem. Amb la circumstància que l’Estat pot intervenir aquest poder pràcticament a discreció, com mostren les aplicacions del 155, el dèficit fiscal o la imposició d’una disciplina pressupostària que no aplica a casa seva.

En aquest context, quin tipus d’empreses són les més interessades que l’entorn polític sigui estable i que es disposi de pressupostos públics?

La finalitat principal és que l’economia es pugui desenvolupar en uns entorns amb les mínimes incerteses possibles, en aquest cas polítiques

En primer lloc, tenim les empreses que operen en mercats subjectes a regulació, com poden ser per exemple l’energètic, el financer o l’oferta de sòl urbanitzable. No van pas darrere de diners directament, sinó de normes que millorin el funcionament dels seus mercats respectius i, eventualment, darrere de normes que els siguin favorables i els permetin guanyar més que abans. L’absència de governs estables fa que els grups d’interès en aquests mercats no trobin interlocutors polítics adequats perquè els que hi ha tenen posicions febles per endegar iniciatives normatives. Per això, moltes empreses resen perquè hi hagi governs i perquè aquests siguin més sòlids i estables, que no hi hagi buit de poder, i si pot ser, que siguin del color que els pugui afavorir més, esclar.

Un altre grup molt important d’empreses interessades indirectament en política, són les que treballen per al sector públic. N’hi ha que subministren béns i serveis operatius (com per exemple els consumibles dels hospitals o les escoles), d’altres proveeixen infraestructures d’interès públic, com per exemple ports, aeroports, autovies, infraestructures ferroviàries; d’altres presten serveis públics de manera concertada amb l’administració (com per a molts hospitals i centres educatius). Si no hi ha estabilitat política ni pressupostos, s’opera, com bé sabem a Catalunya i a Espanya, amb pròrrogues. I aquesta és una situació que afecta d’una manera molt negativa en especial les empreses que depenen de la inversió pública, perquè la inestabilitat i la manca de pressupostos impedeixen endegar projectes d’una certa volada. Aquest problema afecta, per exemple, les grans empreses constructores d’obra pública.

També hi ha empreses que tenen un interès general en la política i que no es poden enquadrar netament en cap dels dos grups anteriors, perquè es mouen per interessos més generals, com ara els que representen els agents socials. Així, les organitzacions empresarials van al darrere de normatives que afavoreixin els interessos de l’empresari i dels accionistes, de la mateixa manera que els sindicats fan exactament el mateix però defensant els interessos del factor treball. Uns i altres, si no hi ha governs sòlids, no tenen interlocutors polítics amb la força suficient per a endegar iniciatives que són del seu interès. Per això els agents, quan no n’hi ha, acostumen a reivindicar de manera insistent govern i pressupostos.

Finalment també hi ha empresaris i directius, sobretot de grans empreses, que miren d’influir per tal d’aconseguir governs estables. La finalitat principal és que l’economia es pugui desenvolupar en uns entorns amb les mínimes incerteses possibles, en aquest cas polítiques. Per això s’adapten als governs de cada moment, independentment del seu color. Tot i això, és fàcil trobar en aquest col·lectiu d’empreses propietaris i directius que juguen activament en política, de manera directa o indirecta a través de múltiples mitjans. Van darrere de la constitució de governs estables i de pressupostos, sí... del seu color.

Tots plegats, uns per autointerès (empreses regulades, proveïdores de la compra pública, patronals i sindicats), d’altres per vocació (alguns empresaris i directius) i d’altres per afavorir l’interès general de l’economia, van a remolc de la política. Ara bé, la gran majoria del sector empresarial a nivell individual viu al marge de si costa més o menys formar govern o de si hi ha o no pressupostos aprovats, perquè ja tenen prou feina a casa seva.