És pràcticament una constant dels grups d’interès econòmic reclamar als governs dues coses que són intrínseques a la seva pròpia existència: estabilitat política i pressupostos del sector públic. Amb la primera, el sector empresarial disposa d’un marc per a l’activitat econòmica (producció, inversió, contractació laboral, impostos, etc.) que és previsible, sense gaires alts i baixos, amb horitzons polítics que donen seguretat o que, millor dit, no estan amenaçats per inseguretats substancials. Pel que fa als pressupostos públics són una extensió de l’estabilitat política, en aquest cas aplicada a qüestions tan pràctiques i concretes per a l’activitat econòmica com els impostos que es paguen i en què es gasten aquests diners.

En sentit contrari a l’anterior, quan l’entorn polític està una mica trasbalsat és bastant freqüent sentir d’alguns grups d’interès missatges apocalíptics sobre el PIB, l’ocupació i la inversió. D’això, a Catalunya, en sabem una mica, acostumats com estem a l’anunci de les set  plagues d’Egipte a remolc del conflicte entre Catalunya i Espanya, la judicialització del procés i les protestes al carrer, tot plegat amanit amb la feblesa del govern de la Generalitat. Precisament, una expressió d’aquesta feblesa la tenim en la falta de pressupostos des del 2017. A Espanya fins ara les coses encara han estat pitjors perquè l’Estat 1) acumula un rosari d’eleccions per a aclarir qui ostenta el poder polític i perquè 2) mentrestant el poder de l’Estat, que és pràcticament total, ha funcionat per inèrcia i en mans dels seus poders fàctics, que són l’alt funcionariat i la justícia.

Ara bé, la incidència de l’estabilitat política i disposar de pressupostos és tan important per al funcionament de l’economia? Doncs, agafant el cas català, sense negar que una cosa i altra no influeixin en la presa de decisions empresarials i de la població en general, la seva incidència sembla limitada. A nivell agregat, no s’ha pas notat en el creixement de les magnituds de PIB i d’ocupació. L’economia catalana, des del 2017, ha tingut un comportament globalment millor que el de l’economia espanyola i clarament millor que el de la majoria de països europeus. Dintre d’aquest comportament és destacable en particular el creixement a taxes força altes de la formació bruta de capital (inversió), una variable potencialment molt sensible a l’estabilitat política. Creixements mitjans anuals en termes reals d’entre el 3 i el 5%, en un entorn de creixement del PIB del 2-3% indiquen una aposta de futur en l’economia catalana, malgrat l’enrenou polític permanent.

A Espanya hi ha govern, estabilitat política i, previsiblement, pressupostos; a Catalunya hi haurà pressupostos, però segueix la inestabilitat política. Però ni una cosa ni l’altra semblen tenir incidències significatives sobre l’estratègia i l’operativa de les empreses

Una mostra en l'àmbit microeconòmic de l’anterior la dona una enquesta acabada de publicar per PIMEC amb preguntes sobre perspectives de la pime industrial per al 2020 sobre l’activitat, l’exportació, la inversió i l’ocupació, que posen en relleu una percepció globalment positiva de l’any actual per part de l’empresariat. En la mateixa enquesta es preguntava als empresaris si el fet d’haver-se pactat (finalment) un govern a l’Estat espanyol influiria en les seves decisions d’inversió. La resposta és que, prescindint dels que no ho saben o no contesten (prop d’un 10%), en un 64% dels casos no hi tindria cap influència, i que en un 30% hi influiria positivament. Pel que fa a la creació de llocs de treball, un entorn polític més estable com l’indicat tampoc no exerceix cap influència en el 63% dels casos, mentre que en un 23% hi influiria positivament. Per tant, sense menystenir la influència d’un aclariment del panorama polític com l’indicat, el fet és que majoritàriament les empreses van a la seva.

Passa una cosa semblant amb un altre cas que ens pot servir d’exemple com és el del turisme. Malgrat que el sector té actors empresarials molt donats a l’alarmisme, resulta que la ciutat de Barcelona, una destinació líder en el conjunt català, va de rècord en rècord de visitants, inclòs el de l’any 2019 en què les protestes per la sentència del procés semblava que, una vegada més, provocarien un eclipsi total. Per cert, que aquest sector barceloní ha aixecat la veu d’alarma sobre la previsible catàstrofe que representarà l’augment de la taxa turística. Veurem...

Comptat i debatut, a Espanya hi ha govern, estabilitat política i, previsiblement, pressupostos; a Catalunya hi haurà pressupostos, però segueix la inestabilitat política. Però ni una cosa ni l’altra semblen tenir incidències significatives sobre l’estratègia i l’operativa de les empreses, les quals en certa manera viuen desconnectades del món polític i connectades amb el món dels mercats, que és el que els és propi. Això no vol dir que no hi hagi empresariat específicament i directament interessat en l’estabilitat política i en els pressupostos, però aquest tema el tractarem en un altre article.