L’absolució de Sandro Rosell per presumptes delictes que el van portar a una presó preventiva de quasi 2 anys, està essent objecte de tot tipus d’anàlisis per part dels mitjans de comunicació. Bé, no tots, perquè com que el cas té indicis de dur una motxilla de connotacions polítiques, els mitjans impulsors i afins a la causa que hi ha al darrere hi passen de puntetes o simplement fan silenci.

La utilització de la justícia com a braç executor de venjança política és una pèssima notícia per a Espanya i per a la justícia. I el cas de Rosell només n’és un botó de mostra, la persecució a independentistes, també sotmesos a presó preventiva, n’és un altre. És una mala notícia per a Espanya perquè homologa la democràcia del país amb les democràcies incipients hereves de les dictadures, en les quals els vells manaies o els seus fills governen les estructures de poder. Amb la diferència que el que abans eren càstigs corporals o capitals, ara prenen altres formes. Per a la justícia també és una pèssima notícia, perquè es converteix en actora de la venjança, demostra animositat i de jutge i part, que és el contrari de la imparcialitat que se n'esperaria. Els exemples de politització judicial, de connivència amb el poder, de tolerància amb els condemnats són massa abundants i prou coneguts (aquell que va armat fins a les dents, que manifesta que vol matar el president del govern i no li passa res, el cas d’Altsasu, La Manada, Urdangarin, l’enriquiment del rei emèrit, els tractes de favor a la banca, a exministres, etc.).

Tornant a Sandro Rosell i als presos polítics, els jutges implicats en la presó preventiva suposo que deuen saber que aquesta mesura té costos, i no només per al pres que encara no ha sigut declarat culpable. O potser sí que ho saben i per això la practiquen, com si es tractés d’una entrega a compte de la condemna que esperen. Podem distingir quatre blocs de costos en funció dels actors afectats per la decisió de privar de llibertat persones no condemnades.

Els principals afectats són els presos, que pateixen dos tipus de costos. El primer és el cost econòmic, mesurable en diners amb la pèrdua d’ingressos que es produeix per activitat cessant, atès que mentre són en presó no poden treballar; per exemple, si Lamela, Llarena o Marchena patissin presó provisional, deixarien de cobrar els més de 110.000 euros que els hi paga el sector públic i no saben si alguna cosa més. El segon cost del presoner provisional és el psicològic personal, de veure’s perseguit sense judici, i incórrer en els mateixos costos que els condemnats: trencament de l’espai vital de relacions (parella, fills, pares, amics, etcètera), trencament de carreres professionals, trencament d’hàbits i, en general, trencament del projecte vital personal. Això, si no s’hi afegeixen episodis de procediments vexatoris, com sembla que van rebre els presos polítics en el seu primer trasllat a presó i el trasllat com si fossin bestiar des de Catalunya a Madrid abans de començar el judici al procés.

La utilització de la justícia com a braç executor de venjança política és una pèssima notícia per a Espanya i per a la justícia

Els segons que suporten costos directes són les persones més properes als presos preventius, sobretot els familiars. Pateixen un canvi d’escenari en el seu espai vital, dominat per l’absència del pres, que és substituïda per visites de minuts cada tant en tant amb un vidre entremig. Aquest és un cost enorme que no es pot quantificar en euros. Sí que pot fer-se amb altres costos derivats com són els trasllats per a visitar els presos (costos directes de transport i costos indirectes de temps), que no són menyspreables. Com més lluny pitjor, i això pot formar part del càstig.

El tercer que aguanta costos de presó preventiva és la societat mateixa, que se sent víctima de l’abús. Veu amb desengany que la justícia es converteix en instrument i tal vegada actor de venjança anticipada, amb tota l’empara legal que un vulgui, però venjança en definitiva. Aquest cost toca el moll de l’os del sistema democràtic, fa dubtar de la qualitat democràtica i de la justícia. També en aquest àmbit de cost per a la societat caldria situar-hi un cost minúscul respecte als anteriors però real: la presó preventiva costa diners dels nostres impostos.

I què passa amb el jutge que decreta (i els jutges que mantenen) la presó preventiva dictada per inspiració política? Assumeixen costos per la seva actuació? Doncs econòmics directes no, perquè no per dictar ordres d’aquest tipus reben un augment de sou. Però, en canvi, poden obtenir premis, en forma de promoció professional si el que avalua és de la mateixa corda ideològica. Sí que el jutge pot incórrer en costos indirectes si la presó preventiva es demostra que era abusiva o arbitrària: el desprestigi professional, però això sempre és opinable en un cos que es creu que té el poder en la seva màxima expressió, que es considera una elit intel·lectual i que és tan corporatiu com la justícia, més si parlem de la justícia suprema.

Al final, fer pagar tots aquests costos per no aconseguir res més que el càstig d’alguns representants de 2,3 milions de desobedients pacífics, sense cap més èxit, perquè els condemnats no deixaran de pensar com pensen. Personalment no dubto que algun dia en comptes de càstig tindran premi, malgrat el mentrestant.