L’economia catalana va millor del que s’havia pronosticat fa un any, quan es veia a venir a l’horitzó una forta desacceleració. Per ara ha quedat en un menor creixement. L’economia també va millor del que alguns apocalíptics havien pronosticat arran del procés independentista. En la realitat el creixement ha mantingut uns bons registres, l’atur s'ha mantingut quatre punts per sota de l’espanyol i, de cara al que queda de l’any i el vinent, si fem cas de les previsions que acaben de fer els economistes del BBVA Research, la cosa continua així, i per sobre de la mitjana espanyola.

Aquesta evolució correspon a una economia relativament gran en volum i relativament rica en termes de PIB per habitant: amb 231.000 milions de PIB el 2018, segons l’INE, Catalunya és la primera regió econòmica espanyola (19,1% del total) i enregistra un PIB per habitant 30.769 euros, davant els 25.854 del conjunt de l’Estat, és a dir, un 19% per sobre.

La contribució de l’economia catalana al funcionament de l’estat espanyol és desproporcionada, tal com han anat mostrant els càlculs de les balances fiscals, que, per cert, ara no es poden fer perquè l’Estat no facilita dades territorialitzades de despesa, imprescindibles per a fer els càlculs. La darrera balança es va publicar el 2017 amb dades del 2014. No hi ha indicis que hagin pogut canviar el resultat d’aquell any en què la balança calculada amb l’enfocament del flux monetari era desfavorable a Catalunya en 16.570 milions d’euros, el que equivalia al 8,4% del PIB i que tenia una mitjana del 8% en el període 1986-2014.

Doncs, com és conegut per part de tothom que no amaga el cap sota l’ala, els catalans són relativament rics i aporten una barbaritat de diners al funcionament de l’Estat i al manteniment d’unes estructures que d’un temps ençà els consideren (almenys a una bona part) una colla de miserables. M’explicaré.

La contribució de l’economia catalana al funcionament de l’estat espanyol és desproporcionada

L’adjectiu miserable té diferents accepcions, de les quals em referiré només a les principals, per veure on s’ubiquen els indesitjables del nord-est de l’Estat. La primera accepció es refereix a aquella persona extremadament pobra. En termes econòmics no és aplicable als catalans, pels motius que hem dit més amunt. També es diu miserable a aquell que és extraordinàriament gasiu, mesquí. D’això potser els catalans en tenen una mica, no es pot negar, però no tant com per merèixer l’apel·latiu de miserables, atès que donen mostres de generositat, vegeu si no la Marató de TV3, les caixes de solidaritat o el ric teixit associatiu del país que treballa en infinitat de camps, a base de posar-hi hores gratia et amore. Per tant, aquesta accepció tampoc no va.

La tercera gran accepció del terme fa referència a aquella persona que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, vilesa. En els darrers anys aquesta condició s’ha assignat i s'alimenta in crescendo envers bona part de catalans, que representen l’encarnació del dimoni. Ho diu el Rei, ho diuen les altes instàncies polítiques (inclosos alguns catalans del 155) i judicials, que propugnen i apliquen la via repressiva de la presó, de l’exili, de la humiliació, l’alteració de resultats electorals, etcètera, tot per votar en un referèndum. Curiosa concepció de la democràcia en ple segle XXI. Esclar que l’argument de la majoria d’ells és que els miserables insurrectes haurien d’estar agraïts, que en altres èpoques això hauria acabat molt pitjor, i vostès ja m’entenen.

També cal fer referència a la quarta gran accepció del terme que ens ocupa. Es considera miserable a aquella persona que és menyspreable pel seu ínfim valor, la seva insignificança o insuficiència. En aquest punt si ens referim al concepte de valor en sentit moral, ètnic, etc., té unes certes equivalències amb la tercera accepció citada abans, per tant també aplicable. Però si ens referim a l’economia, l’accepció d’ínfim valor no se’ns pot aplicar, entre altres coses per les grans aportacions de recursos que fa Catalunya a l’Estat. Ho va dir de manera transparent com l’aigua neta l’exlíder d’IU Cayo Lara, en un atac de sinceritat pública, quan va preguntar a jornalers andalusos: “Si Catalunya s’independitza, amb què pensen pagar el PER?”. I s’hi podria afegir, amb què pensen pagar el Rei, els Marchena, Llarena, Lamela i companyia, les estructures d’estat, els diputats que consideren els catalans uns miserables?

Els catalans (sobiranistes i no sobiranistes) al final són tractats (perillosament) com de poc valor per a unes coses, però en canvi són valuosos per a unes altres. Es veu tant el llautó, que milions de “desgraciats” d’aquí han entès que ser miserable no vol dir ser idiota. I que el futur està per escriure. Em pregunto, com pot, l’Estat, arribar a ser tan miop? Realment, on són els miserables?