Temps difícils per a l’economia de les famílies, de les empreses i de l’Estat. De la Generalitat no en podem dir gaire cosa perquè el seu paper en la crisi sanitària i les conseqüències econòmiques que li comporta queden en teoria subsumides a l’Estat. Sense diners i competències, poca cosa a fer.

El panorama que té l’estat espanyol davant la comunitat internacional ve definit per una colla de paràmetres que, si un és dolent, l’altre és pitjor. En el cantó dels ingressos, en concepte d’impostos se n'espera una caiguda espectacular, que el mateix govern ha quantificat, de manera molt optimista, en 26.000 milions d’euros. L’impost de societats, enguany i el que ve, estarà sota mínims; l’IRPF caurà com cau l’ocupació i previsiblement els salaris; i l’IVA anirà en sintonia amb el consum, a la baixa clara. En el cantó de les despeses, més despesa sanitària per afrontar el coronavirus, l’imprevist dels ERTO, el creixement de les prestacions d’atur, la provisió per avals a empreses que tancaran o que no podran tornar els crèdits, i per acabar-ho d’adobar, una caixa de la Seguretat Social que en comptes de bitllets té teranyines.

La conseqüència per a les arques públiques és clara: més dèficit. L’Estat el pronostica, segurament que també en un escenari optimista, en prop del 10% del PIB. Això farà que l’endeutament que ara voreja el 98% del PIB saltarà fins al 115%, per bé que hi ha estimacions que el situen ben aviat per sobre del 120% i alguns al 130%. Els anys 2021 i següents també vindran marcats per dèficits importants.

Entre la incorporació de noves necessitats financeres de l’Estat arran del coronavirus i la pesada motxilla de deute que ja es portava al damunt, un es pregunta: i això com es resol? Les vies són dues: estrènyer-se ben fort el cinturó (gastar menys en conjunt) i generar més ingressos, per la via dels impostos.

El recorregut d’una reforma fiscal que equipari la pressió que reben els espanyols amb la d’economies com l’alemanya, la francesa o la italiana, és molt gran, tan gran com la manca de valentia política nacional per afrontar un repte d’aquest tipus. A no ser que vingui exigida des de fora.

L’Estat no té més remei que endeutar-se més del que ja ho està. Es pot donar per descartat l’helicòpter que reparteix bitllets, també els coronabons i les transferències sense retorn

Estrènyer-se el cinturó no és una pràctica que es faci de gust, i menys en un Estat que durant la darrera crisi va seguir estenent milers de kilòmetres per a un AVE ruïnós. A Espanya un no s’estreny el cinturó, l'hi estrenyen per força. L’alternativa és la fallida. L'hi estrenyeran països que no estiren més el braç que la màniga. En què es pot traduir això ja es veurà, però no descartin rebaixa de pensions, rebaixa de sous públics (els privats es rebaixaran sols), reducció de la inversió en capital físic públic i en capital humà, entre altres. D’on, si no, sortiran els diners per fer front a unes despeses destinades a créixer, malgrat la reducció d’ingressos?

L’Estat no té més remei que endeutar-se més del que ja ho està. Es pot donar per descartat l’helicòpter que reparteix bitllets, també els coronabons i les transferències sense retorn, que són les solucions que voldrien el Parlament Europeu (que no mana) i els països del sud (que ho necessiten), però no pas els països del centre i nord d’Europa (que no ho volen de cap manera).

Endeutar-se en el marc de la UE, que és on està integrada l’economia espanyola. Una petita part de la solució podria venir del pronunciament de Merkel i de Macron la setmana passada, sobre que la Comissió emeti deute de 500.000 milions, vinculat als pressupostos comunitaris, que es repartirien entre els estats més afectats per la crisi sanitària. Ja es veurà. Seria deute comunitari, cert, però sortiria gratis si no és que vindria condicionat a estrènyer-se el cinturó. La resta de finançament provinent de la UE, sobretot si ve del MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat), serà a canvi de rebre la visita i el control dels “homes de negre”, és a dir estrènyer-se’l molt més, a la manera de cura de cavall. El finançament del deute en mercats fora de la UE pressionarien molt a l’alça la prima de risc i, per tant, el cost del servei del deute. Això és el que té l’estat espanyol al davant. Venen temps de dieta, generalitzats, i de rescat per a un país que ha demostrat mantes vegades que no se sap administrar.