Després d’un procés de votació democràtica, algunes veus de l’anomenat establishment empresarial han posat el crit al cel sobre el perill que la Cambra tingui una junta de perfil sobiranista. Un dels arguments que fan servir és que posaran la institució al servei de la causa independentista i que això desvirtuarà la seva funció d’estar al servei de l’empresa i de la seva competitivitat. Seria un error que deixessin de fer aquestes darreres funcions i estic segur que això no passarà. Que tinguin in mente la independència és tan legítim com que no la hi tinguin, com han fet juntes prèvies, que no vol dir que el tema no els hagi interessat.

La Cambra té un departament d’estudis econòmics format per gent competent i amb un prestigi guanyat al llarg de molts anys. En el seu llarg currículum de treballs sobre economia catalana publicats, n’hi ha d’un amplíssim ventall de temàtiques, entre les quals el dèficit fiscal i també la independència. No parlo d’estudis elaborats de dos mesos ençà. Parlo d’estudis d’anys enrere.

Prèviament a entrar-hi, crec oportú indicar que en el llunyà 2011, el professor Xavier Cuadras i jo vam publicar un estudi sobre l’impacte econòmic de la independència tot centrant l’atenció en un aspecte que no havia estat analitzat fins aquell moment, com era les conseqüències d’un boicot comercial mutu, entre Catalunya i Espanya. Al llibre (Sense Espanya) estimàvem que l’impacte seria limitat i que, atesa la magnitud del dèficit fiscal (en aquells moments encara es publicava aquesta informació), els números sortien molt favorables per a Catalunya. Una anàlisi posterior i diferent, en aquest cas afegint-se a l’equip l’economista Miquel Puig, va ser el treball Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible, on comparàvem el país amb països petits avançats europeus. I el resultat era que, tècnicament, era raonable pensar que podíem aspirar a jugar en la mateixa divisió.

Va ser en aquells anys que la Cambra també va fer aportacions importants sobre el tema. El 2012, el seu servei d’estudis econòmics rep l’encàrrec del president Miquel Valls d’elaborar un document tècnic de treball sobre les Conseqüències econòmiques d’un estat propi a Catalunya. Aquest document s’ha penjat al lloc web de la institució fa relativament poc. El 2014, el mateix departament d’estudis, també a instàncies del president, elabora un altre document de treball titulat El sector empresarial a Catalunya i Espanya. Impacte econòmic de diferents escenaris polítics. Un dels escenaris que es dibuixava era que Catalunya esdevingués un estat propi. L’estudi es va penjar al lloc web de la Cambra des del primer dia. Tant el de 2012 com el de 2014 eren documents interns tècnics de treball, i van ser presentats als mitjans de comunicació per part del titular del departament d’estudis econòmics, no pas per Miquel Valls.

No vam comptar amb el fet que l’estat espanyol declararia sense escrúpols una guerra econòmica, judicial, policial, repressiva i fins i tot la guerra bruta al servei de la seva causa

Què deien aquests treballs? He volgut recuperar el del 2012 per destacar-ne cinc punts extrets de la conclusió final:

  1. Un estat propi dins la UE implica riscos econòmics significatius a curt termini (sobretot per la percepció d’inseguretat jurídica), però a llarg termini és una oportunitat per a unes polítiques públiques més ben finançades i ajustades a les necessitats específiques de Catalunya.
  2. Un estat àgil i eficient possibilitaria esdevenir una economia més en el grup de les petites economies que lideren la llibertat i la prosperitat.
  3. En una Catalunya amb estat propi dins la UE, la solució del dèficit fiscal és un pas important, però no suficient. Caldria dotar-se d’instruments polítics adequats que li permetessin alliberar tot el potencial de la seva economia productiva.
  4. L’estat propi no representa uns beneficis assegurats... El que ofereix és la responsabilitat, com a país, d’afrontar els riscos i aprofitar oportunitats.
  5. Ni l’única solució imaginable al dèficit fiscal és la independència, ni els costos de la transició cap a l’estat propi, per elevats que siguin, superarien els beneficis potencials per a futures generacions.

Aquest és el tipus de visions tècniques que hi havia fa 7 anys, abans que passessin tantes coses com han passat al país. Ni el departament d’estudis de la Cambra ni la majoria d’economistes que vam treballar el tema ens vam atrevir a quantificar ni el temps ni els costos de transició fins a ser un país normal i corrent, membre de la UE. Això sí, crec que tots donàvem valor als procediments democràtics i pacífics, i pensàvem que amb això tant Espanya com la UE respondrien positivament.

No vam comptar amb el fet que l’estat espanyol declararia sense escrúpols una guerra econòmica, judicial, policial, repressiva i fins i tot la guerra bruta al servei de la seva causa, impròpies (crèiem) del segle XXI. Tampoc comptàvem que la UE mirés desvergonyidament cap a una altra banda, deixant clar que aquest és un club econòmic, no pas polític.

I tanmateix, malgrat uns costos de transició més alts dels previstos perquè ha fallat la palanca de la democràcia, és evident que una Catalunya amb estat propi seria viable i molt favorable per a la població catalana i pel sistema empresarial. Així ho entén ara la Cambra públicament i així ho va descobrir internament ja fa una pila d’anys.