L’actual alcaldessa de Barcelona va prendre la decisió de seguir essent alcaldessa el maig del 2019, després d’un mandat de quatre anys i després de declarar públicament que havia perdut les eleccions. En aquest article faig una valoració personal amb perspectiva econòmica de la percepció que tinc de la feina feta en el seu mandat anterior, i en un de proper parlaré de la seva renovació com a alcaldessa.

Per bé que és una política, Ada Colau es troba al capdavant d’una organització gran i complexa com és l’Ajuntament de Barcelona, plena de tècnics de nivell alt, per no dir molt alt. Per precisar-ho una mica, i fent un símil empresarial, Colau gestiona un pressupost de 2.700 milions d’euros anuals i compta amb quasi 14.000 empleats, com una de les més grans empreses de Catalunya.

Sota el seu mandat, entre 2015 i 2019, Barcelona va guanyar població, concretament 40.000 habitants (pèrdua de 30.000 habitants de nacionalitat espanyola i guany de 70.000 de nacionalitat estrangera). La ciutat es va veure beneficiada per la recuperació econòmica general i, per exemple, va guanyar 126.000 afiliats a la Seguretat Social entre desembre de 2014 i desembre de 2018. Però l’atur dels menors de 30 anys va augmentar en el mateix període de 4.600 persones per a enlairar-se fins les 9.700.

De l’augment dels afiliats a la Seguretat Social, 14.000 es van produir a l’hostaleria i restauració. I és que durant la gestió de Colau la ciutat ha reforçat encara més la sobresaturació turística que ja tenia quan va entrar d’alcaldessa. S’ha passat del 6,7 milions de turistes a 8 milions, i de 17,5  milions de pernoctacions el 2014 a 20,2 milions al 2018. Com he defensat altres cops, Barcelona no necessitava més visitants sinó menys, que gastessin més i que generessin activitats de valor. No cal més quantitat, sinó més qualitat. Amb Colau les dinàmiques, almenys quantitativament, no han canviat, i la percepció de molts residents en alguns barris és que són ciutadans de segona.

També sota el seu mandat, l’habitatge ha seguit una dinàmica desbocada: el preu mitjà per metre quadrat de l’habitatge nou ha augmentat un 55%, per a situar-se en 4.416€/m2; el preu d’un habitatge de lloguer de 72m2 ha augmentat un 35%, per a situar-se en 930€ al mes, amb un preu metre quadrat de 13,4€ al mes.

És cert que la incidència de l’ajuntament en les dinàmiques d’aquests indicadors tan sensibles (població, turisme, habitatge) no es pot fer d’un dia per l’altre, perquè les inèrcies dels mercats són molt grans i les reformes tenen maduracions lentes. Però quatre anys és temps més que suficient per aconseguir resultats. Fins i tot tenint en compte que, com afirma la mateixa Colau, no ha tingut el favor ni de les grans corporacions i ni de les grans famílies que han manat sempre a la ciutat.

On no calien les complicitats dels poders fàctics, les coses han empitjorat, i bastant. En el meu darrer article sobre el tema (El Nacional, 5/7/19) em queixava de l’alt grau d’incivisme existent i de la inoperància de la Guàrdia Urbana. Pel que conec, afirmaria que Barcelona deu ser una de les ciutats importants més boniques de tot Europa, però també la més incívica de dia i de nit; afegim-hi que ara és una ciutat molt més insegura, tal i com recullen els mitjans locals i internacionals. El fet que la seguretat hagi passat a ser el primer problema pels barcelonins, a distància de la resta, és significatiu (més de la meitat dels barcelonins opinen que la ciutat ha empitjorat en el darrer any). La crònica diària de successos relatius a delinqüència així ho certifica.

En un balanç d’urgència la nit electoral del 26 de maig, Colau es vantava de ser la primera dona alcaldessa, de ser feminista i d’aplicar polítiques progressistes i valentes. Tot això està molt bé, però pels que volem resultats pràctics en termes de serveis i de qualitat de vida ciutadana, les seves paraules són retòrica de cara a l’electorat. Els resultats de cara als ciutadans que vivim sota el seu mandat són els que són i ho ha acabat d’empitjorar el seu gir personal, aspecte que tracto al proper article.