El nacionalisme espanyol present al Parlament de Catalunya està enfadat perquè la Mesa ha acordat presentar una querella per prevaricació al jutge Pablo Llarena, el qual no permet, de manera repetitiva i poc justificable des del sentit comú, la investidura d’un candidat a president de la Generalitat. La decisió de querellar-se sembla un pas lògic de defensa de la democràcia, però ha topat, d’una banda, amb el crit al cel dels membres de la Mesa de Cs i PSC; d’altra banda, el PP i Cs s’han apressat a anticipar que el pas emprès podria ser perseguit per malversació de cabals públics i que vetllaran per vigilar de ben a prop que el “disbarat” no es faci amb els “recursos de tots els catalans”. Realment, el que digui el Sr. Albiol en aquest àmbit és poc rellevant, perquè els diputats del seu partit al Parlament són quatre gats, i espero que no se’m malinterpreti. En canvi, sí que m‘ha interessat la reacció de la cap d’un partit important que hi té una alta representació, com és Ciudadanos.

A la cap d’aquest partit, la Sra. Arrimadas, li tinc el respecte que correspon a tot representant del poble. Passo per sobre que normalment fa cara de malhumorada (curiosament, com els seus companys de partit), que els seus missatges els podria repetir un robot ensinistrat, que em fa pensar en una diputada de passarel·la (pel vestir, maquillar i pentinar) i que tingui comportaments gestuals de menyspreu. Tot això és estètica, el que compta és que la Sra. Arrimadas es vol arremangar per controlar una despesa específica que afecta la raó de ser del seu partit, que és l’anticatalanisme.

Benvinguda Sra. Arrimadas a la preocupació pels diners de tots els catalans! Abans de ser massa escrupolosa amb la despesa de querellar-se contra el jutge, pensi que ell és humà i que també podria ser que, efectivament, hagués prevaricat. El que es defensa amb una despesa que vostè veu innecessària és assegurar la democràcia, que la gent pugui votar, que el Parlament operi sense interferències i que potser un dia els diputats la triïn a vostè com a presidenta. Permeti la querella.

Tot seguit, posats a aplicar zel econòmic, fili prim, investigui, demani explicacions al seu cap a Madrid i al seu soci M. Rajoy sobre les conseqüències econòmiques de la guerra contra el que vostè anomena el prucés. En posaré quatre exemples:

1) Exigeixi un balanç: D’una banda, les despeses efectuades i compromeses (piolins, CNI, aparell judicial, cost dels empresonats, aparell administratiu de l’Estat destinat a la cosa, favors fets a països, etc.); i de l’altra, eficàcia i eficiència de la despesa. S’han gastat  molts diners i ni es van trobar les urnes, ni s’han acabat les estelades ni els llaços grocs.

2) Tingui en compte que els diners del punt anterior (i els que queden per gastar) no són dels catalans, sinó de tots els espanyols, i això al seu partit li hauria de preocupar especialment.

3) Valori el cost per als catalans (inclosos els seus votants) del fet d’estar desgovernats i mal servits, gràcies al 155 i al procés de laminació de l’autonomia al llarg dels darrers anys aplaudit apassionadament per vostè.

4) Han convidat les empreses a marxar de Catalunya; vostè creu que això és ètic?

Pensi en l’economia del procés, sí, però amb amplitud de mires i, posats a fer, miri d’entendre i estimar, encara que només sigui una mica, la terra que l’ha acollida.

 

Modest Guinjoan, economista