Aquest és el tercer article que publico en aquest diari sobre el controvertit projecte d’ocupació de la Ricarda (un espai natural altament protegit) per construir-hi un allargament de 500 metres d’una de les pistes de l’aeroport del Prat. El que personalment podia i volia dir sobre el tema es pot consultar en articles anteriors a ElNacional.cat i a La Vanguardia (del dia 11 de juliol). Personalment, no m’he pogut pronunciar sobre si cal o no ocupar la Ricarda, senzillament per falta informació i defecte de transparència.
Com que les posicions dels agents econòmics respecte al projecte segueixen encastades on eren, és a dir, comprant el relat que fa Aena i enlluernats amb hipotètics centenars de milers de llocs de treball, en oportunitats que es podrien perdre, etcètera; com que la majoria de mitjans de comunicació, amb tots els respectes, compren aquest relat; com que persones a títol individual em comenten que no es pot renunciar a convertir l’aeroport en un hub internacional; com que per part d’Aena no arriba cap més informació que no sigui retòrica en estat pur, i pressió i pressa sobre els que tenen alguna parcel·la de poder en la decisió de sacrificar la Ricarda, escric el que voldria que fos el meu últim article sobre el tema en aquest diari.
El panorama que està deixant el fals debat sobre la Ricarda és decebedor. Despulla de manera descarnada les mancances de qualitat dels processos de presa de decisió on intervenen interessos privats i criteris polítics. A Catalunya n’hem tingut uns quants de collita pròpia (sense intervenció de l’Estat), i ara ho veiem amb la Ricarda. Em refereixo a símptomes que m’ha semblat il·lustratiu agrupar-los per actors implicats en la decisió.
En absència d’anàlisis rigoroses i transparents sobre necessitat, costos i beneficis i sobre anàlisi d’alternatives al sacrifici d’aquest espai, no hi pot haver debat. No es pot debatre sobre el que no es coneix
El primer és que una empresa, ara Aena, es tregui de la màniga d’avui per demà (per urgència interna sobrevinguda) que el creixement del Prat passa per ocupar la Ricarda. En absència d’anàlisis rigoroses i transparents sobre necessitat, costos i beneficis i sobre anàlisi d’alternatives al sacrifici d’aquest espai, no hi pot haver debat. No es pot debatre sobre el que no es coneix. En aquest sentit, si jo fos un decisor polític, exigiria abans de seure a la taula per negociar la Ricarda unes anàlisis cost-benefici del tipus que exigeix la Federal Aviation Administration nord-americana per rebre suports en projectes aeroportuaris (una exhaustiva guia de temes a contemplar en un document de 164 pàgines que el lector pot consultar per internet).
A més, Aena hauria de dir de manera clara quines inversions van lligades amb la Ricarda. L’empresa barreja conceptes, parla de 1.700 milions d’inversió quan ja en tenia (i en té) 1.059 de previstos per a una terminal satèl·lit que, fins fa quatre dies, estava previst realitzar independentment d’allargar la pista fins a la Ricarda. Si han canviat els criteris, que ho expliqui, però, mentrestant, seria recomanable que desprogramés la cançó dels 1.700 milions.
Sense estudis rigorosos i sense transparència, continuarem movent-nos en l’espai de la necessitat imperiosa de la Ricarda i de les promeses vagues d’Aena i els seus “palmeros” del mannà que caurà del cel amb inversió, ocupació, més riquesa, etcètera. Que ho demostrin, que els experts acreditats i neutrals opinin, i llavors se’n podrà parlar.
Alguns agents socials i mitjans de comunicació “compren” a ulls clucs el relat de necessitat i de promeses d’Aena. Allà on hi ha un euro d’inversió, s’hi veu una oportunitat d’ocupació i de generació de riquesa, i cal defensar-la. Però, a veure, estem parlant d’un espai públic protegit i cal sospesar bé les coses. En límit, no m’imagino l’empresariat donant suport a una inversió que creés milers de llocs de treball per fer una séquia i uns quants milers més per tapar-la, oi?
Els altres agents implicats en la decisió són els polítics. Aquí hi trobem alcaldes i quadres del partit governant a Espanya (que és qui mana en matèria d’aeroports, mal ens pesi) que fan seguidisme de les instruccions del partit i dels interessos d’Aena. Això no és objectiu. Hi ha altres ajuntaments, Generalitat, etc. que es troben entre el sí i el no, a cavall de la desinformació i de la manca d’anàlisis rigoroses. I n’hi ha que estan instal·lats en el no, per principi mediambiental i per raó dels models econòmics que tenen in mente.
A tots els implicats, inclosa Aena, els diria que tinguessin presents unes paraules que il·lustren la baixa qualitat imperant en l’abordatge del polèmic projecte. Són de la consellera Teresa Jordà a l’Ara (24/07/21), sobre la compatibilitat del Prat i la Ricarda: “Per ara només hem vist un powerpoint”. Tot un símptoma. Així és precisament com no s’han de prendre decisions que ens afecten a tots.