En un article sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona aparegut aquesta setmana al bloc www.5centims.cat, el catedràtic de transport de la UPC Francesc Robusté assenyala que aquesta infraestructura té dos colls d’ampolla: els edificis terminals i les pistes de vol. Sobre el primer ja existeix un projecte i el que s’ha de fer és, senzillament, executar-lo (la terminal satèl·lit T1S, en la qual AENA té previst invertir 1.059 milions d’euros per a ser operativa cap al 2026). Sobre les pistes de vol, és coneguda la demanda d’AENA d’ocupar la Ricarda, un espai natural altament protegit. Robusté sosté que hi ha marge suficient per optimitzar la infraestructura sense tocar-la i aconseguir que El Prat esdevingui un hub. Tanmateix, tanca l’article l’autor, “l’aeroport difícilment pot convertir-se en un hub sense una gestió independent (local) i sense ser la seu d’una aerolínia “de bandera”. Si Aena desitja que l’aeroport de BCN sigui un gran hub, el millor que pot fer és ser transparent i deixar-nos volar...”.

Llàstima que a Aena (amb un president català i amb consellers com Josep Antoni Duran i Lleida, José Luis Bonet Ferrer – fins el 29 d’octubre de 2020- i Jordi Hereu Boher -fins el 22 de desembre de 2020) aquest tipus de demandes els entren per una orella i surten per l’altra, com ja es va demostrar al llunyà 2007 amb un acte reivindicatiu celebrat a l’IESE en què hi era tothom demanant el traspàs de la gestió.

Centrant-nos en el que és més controvertit de la proposta d’Aena, ço és, ocupar la Ricarda (amb promesa de compensacions mediambientals), no seré jo qui contradigui la visió d’experts que opinen de manera objectiva i desinteressada que es pot créixer sense tocar-la. En el que sí que goso opinar és en alguns aspectes de caràcter econòmic del projecte tal i com el coneixem actualment, sobre els que, crec, planegen ombres de dubte.

El primer és la pressa i la pressió que fa Aena sobre ajuntaments, Generalitat i altres implicats en un projecte que requereix calma. Aena no ho fa pas per deferència, sinó perquè els necessita davant d’Europa i davant la societat catalana. El fet que la proposta vingui d’una empresa que en un 49% és de propietat privada, la justificació d’interès públic hauria de ser acuradíssima, ben documentada, exhaustiva, ben explicada, negociada, etcètera. I el que ens trobem és exactament el contrari.

Formant part del punt anterior, prèviament Aena hauria de demostrar la impossibilitat d’augmentar el nombre d’operacions que es podria aconseguir amb una gestió diferent de les pistes actuals. Robusté sosté que es poden aconseguir 90-100 operacions/hora, un registre superior al de l’aeroport hub més gran d’Europa (Heathrow). S’hauria de començar per aquí.

Els arguments que alguns manegen en el sentit que hi ha pressa, que necessitem la reactivació després de la Covid, que ja n’hi ha prou, etcètera, no són sòlids en un projecte de tan llarg termini com aquest

En segon lloc, hi ha països molt desenvolupats que no tenen cap hub, i tanmateix són oberts al món i són molt competitius. A Espanya n’hi ha un, que és Madrid, on l’aeroport disposa de 35 km2 i capacitat per créixer, enfront dels 15 de Barcelona, encaixonats en un entorn urbanísticament saturat com és l’àrea metropolitana més densament poblada d’Europa. L’espai és el que és, i abans de treure-li un pulmó i natura a la regió, caldria justificar-ho molt bé tècnicament i econòmicament, cosa que Aena no ha fet. És imprescindible una anàlisi cost-benefici específica, rigorosa i exhaustiva sobre allargar 500 metres una pista sacrificant la Ricarda.

En tercer lloc, les informacions que ens arriben del projecte són poc nítides. Alguns exemples: no s’han de barrejar inversions que ja es tenien previstes com ara la terminal satèl·lit (2/3 dels milions que diu que invertirà) amb altres com la Ricarda; o bé, els llocs de treball que es crearan són a hores d’ara un joc de disbarats (s’haurien de precisar per conceptes i situar-los en el temps: quants se’n crearien per construir la terminal satèl·lit i quants per ocupar la Ricarda, quants seran permanents; quants se’n crearien amb una Ricarda convertida en pista, etc...).

En quart lloc, les reaccions favorables dels afectats són comprensibles, de vegades per disciplina política, però d’altres per inèrcia econòmica, en el sentit que on hi ha diners i es parla de créixer s’ha de dir de seguida que sí. Estant d’acord amb el fet que cal pensar-ho dues vegades abans de renunciar a una inversió (recordem que la nova és la Ricarda), també s’estarà d’acord en el fet que cal pensar-ho molt bé abans de sacrificar aquest espai natural. Els arguments que alguns manegen en el sentit que hi ha pressa, que necessitem la reactivació després de la Covid, que ja n’hi ha prou, etcètera, no són sòlids en un projecte de tan llarg termini com aquest.

Hi ha altres aspectes sobre els quals tinc dubtes, però els aniré tractant properament.

 

Modest Guinjoan, economista.