Recordo que quan érem menudes, tot sortint de l'escola, amb les amigues mos dèiem: en ser a casa, mos piquem. Que ja veus tu, si acabàvem d'estar juntes un munt d'hores i ja mos ho devíem haver dit tot! Lo cas és que si quan telefonaves al fixe l'amiga no hi era, doncs mala sort i demà serà un altre dia o a la nit ho tornaves a intentar. Només si era urgent, clar, que com deien les mares i iaies: després de sopar ja no són hores d'anar picant per les cases.
Amb los anys va aparèixer lo gran invent del contestador automàtic i com a molt podies dixar un missatge de veu en cas d'absència, això si la cinta de casset no s'enrevoltillava abans ella tota sola. I així, primer a poc a poc i després a la velocitat de la llum, gairebé sense adonar-mos-en, la tecnologia s'ha anat apoderant de les nostres vides. De vegades per a fer-mos més fàcil lo dia a dia. D'altres per a complicar-mo'l encara més.
Que els telèfons mòbils han canviat la manera com mirem lo món i les relacions humanes i laborals és un fet. Sovint, gràcies als avenços —en pandèmia s'ha comprovat— hem pogut estar més connectats malgrat la distància. Tot i això, també s'han creat mals hàbits i dependències. De l'ús se n'està fent abús, tant en la manera d'utilizar els dispositius, com en l'excessiva oferta d'aplicacions que mos controlen fins quantes hores dormim —i a tu què t'importa— fins als preus exagerats, per no dir immorals, d'alguns aparells.
No caldria tornar a la cabina telefònica però potser sí que mos convindria repensar quantes vegades dixem de mirar els ulls de les persones que tenim al davant per a mirar la pantalleta que s'il·lumina. Cada ímput mos despista. Cada piticlin mos distrau. I mentrestant, l'amiga, la parella, lo familiar que està amb natros presencialment al bar, a casa o amb qui estem passejant ha d'esperar que l'altra persona acabe de contestar whatsapps o rellegir comentaris a tuiter.
No caldria tornar a la cabina telefònica però potser sí que mos convindria repensar quantes vegades dixem de mirar els ulls de les persones que tenim al davant per a mirar la pantalleta que s'il·lumina
Hores d'ara ja hi deu haver al món més telèfons mòbils que éssers humans, amb la sobreexplotació de les ones que això també suposa i amb la pèrdua d'humanitat que implica. En principi les tecnologies mos han d'apropar però cada vegada més mos allunyen de la realitat. S'està més pendent de penjar a l'Instagram lo que mengem que de menjar-mos-ho amb calma i en bona companyia. Que sembla que abans veuen lo plat los followers que la persona amb qui sopem. Per no parlar d'aquells exigents irrespectuosos que et diuen que com és que no contestes si fa tres hores que t'ha escrit i que ja ha vist que has llegit lo missatge. No se'ls hi acut pensar que potser no has pogut o —per què no?— directament no has volgut.
Hi ha situacions que ratllen directament la mala educació. No, si t'escolto igual. Tranquil·la, que puc fer dues coses alhora. Perdona, serà un momentet i au. Mireu, a no ser que siga una urgència, això no es fa. Tindre mòbil no vol dir haver d'estar sempre disponible o en línia. Dependre d'un aparellet que ho sap tot de natros és un risc que si no se sap gestionar pot actuar com una droga. I no, no es controla com se vol fer creure. Lo mòbil potser sí que mos obri al món però també mos tanca les portes de la vida palpable, del silenci necessari, del tacte. De les mirades.