Cada vegada que l’independentisme s’ha vist mancat d’idees, ja sigui perquè no sap com fer empassar l’enèsima jugada mestra als seus electors o perquè hagi d’impostar poder per després no exercir-lo, acostuma a apel·lar a la idea d’unitat. Això que la-unió-fa-la-força és un dels apriorismes polítics més absurds (l’important d’una acció afirmativa és la seva determinació, i aquesta pot ser unitària, plural o infinitesimal), però la majoria dels nostres líders tenen una bibliografia existencial d’aplec i escoltisme, què hi farem. Després del 23-J, la unitat d’acció de l’independentisme resulta, en primer terme, una fórmula molt tronada per dissimular els quasi 700.000 vots que perderen convergents, republicans i cupaires. Però, més en profunditat, també és una tàctica per continuar amb la ficció segons la qual els partits encara representen el gruix del seu electorat natural. 

Mercès a la força de l’abstencionisme, la qüestió principal de cara a les negociacions amb Pedro Sánchez no és quina força podrà tenir l’independentisme per imposar les seves demandes al candidat del PSOE. Altrament, aquí la qüestió determinant rau en una realitat molt més dolorosa (pel que fa als partits, of course); a saber, que ni Convergència ni Esquerra poden negociar en nom dels independentistes catalans. Aquesta no és una distinció menor i, contra el que diuen socialistes i comuns, el 23-J Catalunya no va votar per un govern de progrés a Espanya, ni per evitar que el binomi PP-Vox s’imposés a tot l’estat. Ben al contrari, els electors deixàrem ben clar que som igual d’indepes que el 2017, però que exigim un canvi radical a la zona de comandament. Els partits, només faltaria, no ho han acabat d’entendre, perquè de moment només ha dimitit el pobre Botran.

Per molt que no digui buscar una solució personal al seu exili, el retorn del Molt Honorable implicarà un cert blanqueig polític del futur inquilí de La Moncloa

Conscients que l’abstencionisme augmentarà en el futur, els principals líders independentistes s’han afanyat a repudiar el fantasma d’una repetició electoral amb la histèria dels pares quan veuen els naps-bufs acostant-se a les roques d’una cala. Aquesta mateixa setmana, Marta Rovira feia de llebre tot dient que “no investir Pedro Sánchez tindria conseqüències nefastes”, unes declaracions per les quals la Marta hauria d’ingressar directament a la càtedra de negociació política d’alguna universitat de l’Ivy League. Per molt que els polítics de Junts callin com putes i gaudeixin del glamur del silenci, les seves opcions resultaran igual de minses, mentre qualsevol negociació passi pel futur del president Puigdemont. Per molt que no digui buscar una solució personal al seu exili, el retorn del Molt Honorable implicarà un cert blanqueig polític del futur inquilí de La Moncloa.

Fa dies ja vaig escriure que fins i tot Feijóo acabaria intentant sondejar Puigdemont amb l’objectiu que Junts tornés al camí del constitucionalisme (bé, de fet mai no se n’ha allunyat del tot). Com és habitual, el lector em devia tractar de foll: doncs bé, ahir mateix vam saber que les trucades entre Madrid i els amics de Waterloo ja han començat a fer-se realitat. Com diuen els convergents, i en això tenen raó, pel que fa a Catalunya això del PSOE i del PP té moltes més diferències de forma que no pas de contingut i, tot i semblar delirant, la dreta estaria encantada d’acabar pacificant el tema català perquè Sánchez i ZP no s’acabin posant la medalla d’haver acabat amb l’independentisme com han fet darrerament amb ETA. És normal que vulguin afanyar-se a negociar, perquè els líders indepes actuals poden ser els últims virreis amb el marge suficient per vendre’s ben barat.

De moment, a Catalunya la força de l’abstencionisme només es veurà matisada amb iniciatives polítiques marginals i assilvestrades com ara el possible desembarcament d’Aliança Catalana o el partit que sorgeixi de la dissidència de Clara Ponsatí. Les formacions tradicionals voldran engrandir la primera opció, per tot allò de combatre el feixisme nostrat, i els convergents estaran encantats amb el fet que l’antiga consellera marqui paquet octubrista mentre ells negocien amb les elits madrilenyes. Caldrà controlar els nous experiments, bo i continuant amb la feina d’afeblir les sucursals del poder espanyol a Catalunya. Aprofiteu l’estiu per descansar una mica, però tingueu els ulls ben oberts, car els falsaris ho aprofitaran tot, inclosa la calor, per vendre-us noves formes d’unitat i d’altres motos.