L’antisemitisme reneix de manera barroera als carrers de Barcelona, amb pintades contra els jueus en què se’ls titlla de porcs. Condemnable, identificable i esporàdic. Però hi ha també un antisemitisme més subtil i pervers, aquell que “no sap per què” però és hostil als jueus, a tots, sense distingir entre Estat d’Israel, judaisme cultural, religió jueva: tot al mateix sac, dels “assassins de Jesucrist” als ocupants de Palestina, de les víctimes de la xoà als Premis Nobel o els suposats lobbies financers i mediàtics. Els jueus a Catalunya –i arreu– han patit molt, sembla una obvietat haver-ho de repetir. Quan jo vaig néixer, amb Franco encara viu, els jueus havien d’optar sovint per la criptoidentitat. Era preferible no dir que eres jueu si no tenies ganes d’acabar en una llista de sospitosos. Quan hi havia alguna situació tèrbola es feia referència a una conspiració “judeomaçònica”. No tinc 100 anys, no fa tant de temps de tot plegat. No és fàcil ser jueu. Pertanys a una comunitat estigmatitzada, fascinant però desconeguda, sospitosa. Molt cansat en un aparent moment de llibertats conquerides i de pluralitat social acceptada.

Aquesta setmana he viscut directament dos moments jueus que han coincidit amb l’execrable pintada antijueva barcelonina. El primer, dimarts a la tarda, una conferència sobre l’aportació jueva al cinema mundial. Una trajectòria pel cinema jueu al llarg de la història, de les grans produccions bíbliques com Samsó i Dalila a les pel·lícules intimistes com el film de 1999 d’Amos Gitai Kadosh (‘Sagrat’).  El recorregut sobre els jueus a la pantalla va ser abordat a l’Auditori Blanquerna pel professor Joan-Andreu Rocha, que va agafar les primeres pel·lícules de tema bíblic i va fer una anàlisi de la narrativa jueva al cine, passant per l’Holocaust però també per les sèries, per la identitat jueva llatinoamericana i pel judaisme cultural de Woody Allen. Ens va parlar de pel·lícules com El creient (un jueu que es torna antisemita), Europa Europa, d’Agnieszka Holland i El novè dia, de Volker Scholöndorff, i del judici d’Eichmann.

Mentre això passava al carrer de Valldonzella, algú ja havia guixat la Sinagoga Major de Barcelona amb pintades antisemites, prop de la Generalitat. Hores després, alguns estudiants de Blanquerna de Relacions Internacionals, Periodisme, Audiovisual i Publicitat i Màrquèting es reunien a l’Espai Mallorca, al cor del Raval a la plaça de Vicenç Martorell, per a una sessió de “teotapes” amb en Jai Anguita, el president de la Comunitat Jueva Bet Shalom. L’objectiu era discutir una estona amb un líder religiós, en aquest cas jueu, i poder-li fer preguntes en ambient informal. Anguita, que mentre sopàvem ens va explicar que normalment pel Raval es treu la quipà del cap per no ser identificat com a jueu, ens va recordar que cada any rep uns 150 correus electrònics de gent que “es vol fer jueva”. Solen ser persones amb avantpassats jueus que tenen interès a recuperar la seva identitat. Anguita va parlar del concepte de justícia en el judaisme, de l’esperit crític, del repte d’encaixar la modernitat amb la litúrgia de la vida religiosa i va explicar els diversos tipus de vivència del judaisme, de l’ortodòxia al progressisme. Amb tot, estem parlant de molt poques persones, amb només quatre sinagogues a Barcelona. Anguita és probablement el primer jueu que els estudiants han conegut. La ignorància és un perill i tenir prejudicis contra tota una comunitat, la qual a sobre ni coneixes, és corregible només amb el coneixement, l’interès i el respecte.