Probablement és el nom més repetit en la història occidental. Compteu només cada dia, a tot el món, quantes vegades es repeteix “Maria” dins la pregària de l’Ave Maria. També és una apel·lació sobradament repetida per a les dones, però també una gran quantitat d’homes la tenen incorporada al seu nom, com els Josep Maria. Més que cap altra dona a la història, la Mare de Déu, com li diem en català (no ens agrada dir-li “la Verge”, en tot cas “Verge Maria”), és una font d’inspiració constant. Aquests dies la veiem de maneres ben diferents. Al pessebre de l’Ajuntament de Barcelona, Maria és una cadira amb una capa blau cel. Normalment la representem com una noia jove amb un rostre blanc i angelical. La solem veure agenollada. Al cel flotant o en un tron. És estrany veure Maria caminant o dreta.  A Girona també la tenim estirada en un esplèndid llit de la Mare de Déu a la catedral i que sempre m’ha fet molta impressió. És una obra de l’escultor Lluís Bonifaç i Massó, de Valls, que la va acabar el 1775. Allà ja és morta. Maria apareix en l’imaginari col·lectiu de moltes maneres: embarassada, desconsolada en la Pietat, jove i innocent… Maria és un arquetip que ho representa tot, i fins i tot conceptes contradictoris: verge però mare, humil però potent. Sempre és mare, i ara també és reivindicada com a germana pels protestants.

Jaroslav Pelikan, de la Universitat de Yale, és un dels experts mundials en Maria en l’art, la literatura, la vida política, i recorda que de Maria se’n parla molt, però se’n sap poc.

Maria apareix (poc) a la Bíblia i ja se la defineix com a una jove promesa amb un home que es diu Josep. Sense Maria, no hi ha el Déu cristià, perquè és ella la possibilitat de la salvació, com l’anomenen les teòlogues (“Maria, spazio di salvezza”). Se li ha dit “segona Eva”, “Mare de Déu”, i se l’ha pintat blanca, negre i de tots colors, perquè cada poble se l’ha fet seva. Hi ha milers de devocions marianes, i Catalunya n’és un exemple, amb infinits santuaris marians repartits pel territori. S’ha percebut Maria com a propera, humana, mitjancera. Com si Déu fos molt gran, llunyà, inaccessible. I, a poc a poc, s’ha fet de Maria com Déu. Aneu als cementiris i fixeu-vos en les làpides. Hi ha moltes creus, però guanya la Moreneta. L’art és ple de devocions marianes i també el cinema i la literatura.

Pel que fa a la música, Giuseppe Verdi compon l’Ave Maria el 1889 i l’Stabat Mater el 1897. També Desdèmona canta un Ave Maria a l’Otel·lo de Shakespeare. Encara quan entres en alguna casa, sobretot als pobles, pots arribar a sentir un “A puríssima”. I els qui freqüenten els confessionaris així són saludats: “Ave Maria puríssima”.

El model de dona que s’ha ofert a través de Maria s’ha traduït en una dona obedient i de segona, res a veure amb el prototip. Culturalment i antropològicament, Maria acompanya, però teològicament Maria és un mitjà. Maria és molt atractiva o feminitza la religió cristiana, que s’ha viscut de manera excessivament masculina. A la Sagrada Família de Barcelona s’estan ja alçant les 18 torres. La de Maria, imponent, altíssima. Però la del mig, la més alta, és la de Jesucrist. Perquè per molt marià que sigui el poble, per molta devoció a Maria, ella no és el centre del cristianisme.

Maria ens l’han presentada, i ha estat molt problemàtic, com un exemple de puresa, humilitat i passivitat. Jo, en canvi, la trobo transgressora i activa, un model d’activisme altíssim; de fet, una dona que diu sí i amb el seu “fiat”, o sigui amb el seu “es faci”, pone un rumb a la història impressionant. Maria no és un personatge secundari al pessebre, allà tota tímida enmig de bous i mules. Sense ella, petit detall, no ens estaríem acostant al Nadal.