Ascètiques, gairebé zen, les pel·lícules de Robert Bresson (1901-1999) són cops de puny estètics, i moralment la seva obra és una fiblada que es queda infiltrada en els nostres ulls. És una sort tenir-lo fins al gener a la Filmoteca de Catalunya, que ofereix el cicle Robert Bresson, director de cinema que va morir el 18 de desembre de 1999 deixant poques però impressionants pel·lícules. El cineasta (cinematògraf, com li agradava definir-se), havia cultivat la pintura i la fotografia abans de dedicar-se en cos i ànima –molta ànima– a les seves pel·lícules. És per això que s’entén que la XVII Mostra de Cinema Espiritual, que organitza anualment aquests dies la Generalitat de Catalunya a través de la Direcció General d'Afers Religiosos del Departament de Justícia, hagi triat aquest autor per a la seva programació. Intel·ligentment, Bresson no parla de l’espiritualitat directament. Els seus personatges, que no són excessivament expressius per deixar més espai a les paraules que a la visió, i miren sempre més enllà generant una connexió més enllà d’allò físic.

Bresson és un autor que detesta el maquillatge conceptual: va a l’arrel, i per això agafa sovint gent del carrer, i no sempre actors consagrats. La seva recerca de l’autenticitat el porta a depurar molt, i el mateix ús de la llum i els contrastos ens ho fan veure. Bresson no és un autor d’aquells que el mires i ja el confons amb altres al cap de deu minuts. L’autor d’El Procés de Joana d’Arc, Pickpocket o de Les Dames del Bosc de Bolonya és inconfusible. A El Diable, probablement, el seu dibuix social d’una societat decadent (1977) en què uns joves intenten canviar el rumb de la història col·lectiva, és com una premonició inquietant del nostre avui. Si et beneïssin els ulls i et fessin tastar un elixir que desconeixes, sabries que el que prens és Robert Bresson, delicat i gèlid al mateix moment. El cinema com a pretext per a la introspecció és una eina que està salvant molta gent en aquesta pandèmia: l’embolcallament de la sala fosca, que ens deixa glops de claror i d’esperança, encara que a dosis molt petites, té un efecte redemptor. Bresson parla de “l’espantosa convalescència de l’amor quan s’acaba”, o de la possibilitat de capgirar la realitat amb escapades mentals i actes de la voluntat. Bresson ara torna en pantalla gran i amb debats sobre les seves pel·lícules.

El narcisisme, la fragilitat de les relacions, la fuga a paradisos artificials o la depressió són estigmes inseparables de la nostra condició humana postmoderna

És un encert que la Mostra de Cinema Espiritual hagi desafiat els temps adversos i hagi aconseguit dur pel·lícules a indrets recòndits de Catalunya, des de sales parroquials a centres de menors o presons. També s’ha facilitat la seva visió en línia. Els programadors, les administracions, els educadors, saben que el cinema no és només un refugi, és una necessitat per a l’esperit, per la salut mental, per la companyia que escalfa i acompanya en una època de desenganys i frustracions de magnitud considerable.

Bresson, i els mestres del cinema, ens regalen la il·lusió momentània de viure una altra pel·lícula diferent de la nostra trajectòria.

El cinema postmodern és un altaveu de com som i sentim. El narcisisme, la fragilitat de les relacions, la fuga a paradisos artificials o la depressió són estigmes inseparables de la nostra condició humana postmoderna. Ho escriuen els experts en cinema Jorge Martínez i Juan Orellana (Celuloide posmoderno. Narcicismo y autenticidad en el cine actual), de Encuentro. El cinema no és un producte aliè a què passa, ni a què ens passa. No és només el cinema postmodern, és el cinema qui té aquesta màgia.

El cinema és la porta, la incursió en mons que només els més privilegiats com Bresson han sabut imaginar i plasmar. El cinema també hauria de guanyar més premis i reconeixements motivats per la pandèmia, perquè el seu paper és guaridor. Perquè el cinema és una tireta de gasa emocional que ens protegeix de les rascades existencials, un bàlsam que calma, una punxada que desperta.