La desprivatització de la religió, concepte que José Casanova (Universitat de Georgetown) ha desgranat en les seves visites al CCCB, ha fet emergir la religió a l’arena de les Relacions Internacionals. La religió ha ressuscitat. Han reaparegut o han nascut actors religiosos transnacionals, des de l’Església catòlica fins a xarxes xiïtes mundials. Jeffrey Haynes, un dels majors experts en el tema, ho ha definit com una nova realitat global que afecta l’ordre internacional. La religió és un actor que condiciona i participa d’aquest ordre global, i pensar que és una dimensió privada que es queda a casa enfosqueix el diagnòstic de què està passant. Per tenir èxit, prossegueix Haynes, els grans actors religiosos transnacionals han d’equilibrar la seva influència local amb la seva incidència global. Les religions haurien d’estar contentes, amb la globalització. No només s’incrementa a nivell global la seva possible incidència i propagació, sinó que a més, amb els desplaçaments humans tant voluntaris com forçats, nous grups de persones aporten la seva religiositat a les societats on s’instal·len, i sovint les salven de l’extinció o de la irrellevància. Els Estats Units estan vivint una revitalització catòlica gràcies a la població hispana, i l’ortodòxia està tenint noves comunitats i membres a molts països africans, per exemple. L'Estat espanyol mateix viu una nova saba en diferents comunitats cristianes gràcies a la fe —intensa i viscuda— de persones d’Amèrica Llatina.

La religió ha ressuscitat. Han reaparegut o han nascut actors religiosos transnacionals, des de l’Església catòlica fins a xarxes xiïtes mundials.

Les aliances que les religions creen entre elles a nivell internacional amb altres actors afins està fent-les més visibles i actives. El president Donald Trump mateix s’ha hagut de seure amb líders religiosos per valorar junts la nova reforma de les presons. La religió és un actor que compta. En alguns casos, grups radicals o fonamentalistes són una amenaça per a la seguretat. Llevat dels casos patològics i criminals que s’agafen al pretext de la religió per fer mal, les col·lectivitats religioses són un actor necessari per mantenir la cohesió i la convivència. En el cas dels Estats Units i els seus aliats, Haynes suggereix que no estem davant d’una lluita entre l’islam i Occident, sinó entre l’islam i l’extremisme, i suggereix que els EUA han d’acostar-se a l’islam moderat i cooperar-hi tant com puguin per poder entrar conjuntament en conflicte amb els extremistes sense pal·liatius.

Els líders religiosos també es troben en aquesta situació, i la seva exposició pública els mostra implicats en situacions tan variades com la lluita contra el tràfic de persones, el canvi climàtic o els clams per la justícia social. Sobre això, cada cop més s'utilitza el terme que Joseph Nye va fer servir per primer cop el 1990, el soft power (que fa referència a la capacitat d’una entitat per influir amb seducció però sense persuasió). En el seu origen el terme no s’associava a la religió, però avui dia es percep que aquesta és clarament un element important que influeix en les polítiques exteriors dels països. La seva inclusió a l’agenda és una bona notícia: deixar la religió només en mans privades és un risc que societats sanes no poden permetre's i que a les religions mateixes no els convé. No han nascut per oferir serveis als seus membres, sinó per incidir públicament. I s’han d’adaptar i se les ha de tenir en compte. Ara bé, el que és del Cèsar, per al Cèsar.

Míriam Díez
Opinió La ciutat més feliç Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió L’esperit de Tàpies Míriam Díez