A la pel·lícula Monsieur Ibrahim i les flors de l’Alcorà es fa una distinció entre països civilitzats segons com organitzen el sistema de recollida d’escombraries. La brossa ens civilitza. Al poblet de Bergara, un dels meus preferits d’Euskadi, fa anys deixaven la brossa en uns cubells penjats en uns pals al carrer. Carrers nets, jardins cuidats i la brossa ordenada i seleccionada acuradament pels ciutadans. A poc a poc aquesta praxi l’hem vist en altres contrades. A Catalunya es dediquen molts esforços a conscienciar la població i es veuen anuncis a la televisió que expliquen què va a cada contenidor. A la ciutat italiana de Bolonya encara passen casa per casa a recollir la bossa d’escombraries uns dies determinats. A Menorca es veuen cartells a les urbanitzacions i es fiscalitza qui no fiqui la brossa als contenidors adequats. Roma, ciutat que adoro i que eternament viurà en mi, té mil virtuts, però hem de reconèixer que no és un bon exemple en recollida d’escombraries, i menys en recollida selectiva. Tampoc no ho és a disposar de carrers adaptats per a persones amb algun tipus de discapacitat. Roma, l’emblema de la urbs, la ciutat per antonomàsia, és un desastre per a persones amb cadires de rodes, cecs i en general per a tothom que tingui alguna necessitat especial. El bé comú, que hauria de ser la màxima preocupació dels nostres governants, passa per gestionar eficaçment els recursos, però també per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. De tots, però especialment dels qui ho necessiten més. Les majories, les modes, les tendències no han de fer-nos oblidar mai els altres, els minoritaris, els dissidents.

Les ciutats descuidades, o massa centrades en els cotxes o en el turisme, no són espais per a tothom. Els espais públics on es minimitzen les expressions culturals diverses no són tampoc de tothom.

Ara, per ser un urbanita professional has d’anar amb una mena de taps blancs sense fils a les orelles per parlar per telèfon, i per moure’t has de lliscar en patinet. En pocs mesos han proliferat els patinets. A París els deixen literalment abandonats pel carrer un cop els han fet servir, i més que millorar el transport han sembrat el caos. A Barcelona sembla que els regalin, de totes mides i models. Els patinets indiscriminats que s’han multiplicat per les nostres voreres, per exemple, són un perill real per a les persones cegues. Em deia un directiu de l’ONCE a Madrid l’altre dia que des de fa uns mesos hi ha persones cegues que surten al carrer amb més por i se senten amenaçades per aquests nous artefactes incontrolats. Ara som en un moment ideal per estar disposats a llegir programes electorals, municipals, espanyols, europeus, tant se val. Observem què es proposa per a les persones amb discapacitat. Llegim què es comprometen a fer els polítics per a les minories. Les societats inclusives demanen un esforç. Incloure significa obrir i donar espai. I l’espai públic no és per als més forts, els més motoritzats o els reis amateurs del patinet.

L’ordenança de l’Ajuntament de Barcelona recorda el límit de velocitat: el més alt és de 30 km/h. En general, però, han de circular prioritàriament pel carril bici i, en canvi, tenen prohibit anar per la vorera. Tot i això, si fa més de 4,75 metres d’amplada i n’hi ha tres de lliures, els vehicles de transport de mercaderies hi poden accedir per fer la càrrega i descàrrega. Les normes no ens haurien de fer perdre el sentit comú. Els ginys elèctrics són útils i divertits, però la ciutat és de tothom, també dels cecs, les persones amb cadira de rodes, els cotxets de criatures i els carros imperials de les senyores grans.

Volem ciutats intergeneracionals, inclusives i diverses. I cada cop costa més si no ets de la majoria imperant. I el mateix amb la religió. La ciutat no és patrimoni dels no religiosos o ateus. Tampoc dels religiosos o fanàtics. La convivència entre creients i agnòstics és el pa nostre de cada dia. Conviure no és tolerar, sinó viure amb. Sempre conviurem amb éssers que ens semblen insuportables. Aquí rau la gràcia, saber lliscar per aquesta vida sense ser un destorb per als altres, sabent moure’ns lliurement per esquivar obstacles.