A la Santa Seu estan vivint moments de transició. Estan aprimant institucions. Des de fa dos anys s’està duent a terme una ingent reforma comunicativa volguda ja per Joan Pau II, però que s’ha posat en marxa durant el pontificat de Francesc. 650 persones —que pertanyen a nou institucions relacionades amb la comunicació— han quedat abduïdes en una sola nova estructura anomenada Secretaria per a la Comunicació, l’equivalent a un ministeri de comunicació. Al capdavant hi ha el sagaç monsenyor Dario Viganò, que n’és el prefecte, i l’executor i número dos és el sacerdot argentí Lucio Ruiz, que havia estat el director de l'Oficina d’Internet del Vaticà, que ja no existeix. De fet, ja no existeix res del que coneixíem els qui ens dediquem a aquest món de la comunicació i l’Església. De les 650 persones que fins ara formaven part d’entitats diverses, des de la Sala de Premsa de la Santa Seu passant pel diari l’Osservatore Romano o Ràdio Vaticà, el Papa ha volgut que ni un d’ells sigui enviat a l’atur. Fer una reforma laboral sense prescindir de ningú no és inviable en la mentalitat del Papa, i diu molt a favor de la institució vaticana. Però ni el millor manager és capaç de fitxar els millors i conservar els pitjors sense fer fora a ningú. El papa Francesc no s’ha encaparrat a fer una reforma dels mitjans comunicatius vaticans, sinó que ha obligat la seva gent a “repensar” la comunicació perquè sigui el que ha de ser. La institució vaticana, única en la seva espècie, no pot perdre energies amb mentalitats antigues, i ha d’adaptar-se als nous temps. Digitals. La digitalització, però, comporta uns temps i una acceleració que fa difícil veure els objectius finals. Hi ha tanta informació, que ningú la digereix. Tantes fites fonamentals, que tot esdevé important i les jerarquies d’importància es dilueixen. El Vaticà no es pot posar a fer notícies com si fos la BBC o la CNN perquè sortiria perdent. Ni té la gent competent, ni els recursos. Però el que sí que pot fer és oferir un contingut únic, que no s’esgota amb el Papa però que té en la seva figura la gran força. És per això que quan personalitats com Donald Trump visiten Francesc, és la mateixa Santa Seu qui distribueix les imatges a les televisions del món, perquè seria inviable tenir-les a totes en una reduïda biblioteca particular del Papa al Palau Apostòlic.

Harmonitzar caritat cristiana amb eficiència professional és un repte que només gent amb capacitat per equivocar-se i rectificar pot emprendre

El papa Francesc sap comunicar molt bé i no li calen tallers ni hores de vol. El que és difícil és seguir-lo. Els equips comunicatius vaticans intenten amollar-se al seu ritme i ser el més fidels i transparents que puguin. Però no són el papa Francesc ni tenen la força del seu carisma. El Papa no interfereix en la vida diària de l’estructura comunicativa vaticana, i de fet, no ha ni posat els peus en 5 anys a la Ràdio Vaticana, per exemple. No li interessa? Probablement no ho veu prioritari com acollir un grup de refugiats o parlar sobre corrupció. Té la seva agenda, i els mitjans l’ajuden, però no els idolatra ni els atorga una importància cabdal. Obedient, és conscient que ha de fer tuits, sap que ha de mantenir una relació cordial amb els periodistes, i per això en els vols papals s’entreté a saludar un per un els corresponsals que l’acompanyen.

Que el Papa hagi emprès aquesta enorme reforma i hagi reduït en un sol organisme històriques marques com el Pontifici Consell per a les Comunicacions Socials —que ja ni existeix— significa que no és nostàlgic i no té por de carregar-se el passat. Sembla poc papal, aquest paper innovador. Hi ha moltes resistències a la reforma, però aquesta segueix impecable cap endavant. Una convergència comunicativa no es tradueix de seguida en una institució millor, més evangelitzadora, més conscient del seu paper de comunió i respecte a la diferència. El Vaticà ha entrat en una nova etapa comunicativa, més empresarial si voleu, però respectant aquella llei no escrita a l’Església, i és que tothom és vàlid i no s’ha de fer fora a ningú. Harmonitzar caritat cristiana amb eficiència professional és un repte que només gent amb capacitat per equivocar-se i rectificar pot emprendre. Saber que tens la confiança del Papa deu ajudar, però els seus col·laboradors no són infal·libles. I algun cap rodolarà. S’enganya qui segueix pensant que el Papa no fa res. Intervé en la concepció dels canvis, i no en la seva actuació, però intervé. Costa molt veure els canvis en una institució amb tant de pes. Però aquest Papa ha vingut amb receptes desentoxicants. L’estil de vida “detox” fa molt per a la mentalitat del Papa quan es posa a reformar: depuració, molta vitamina que aporti vitalitat,  abaixar el gruix innecessari i agilitzar processos per eliminar toxines poc saludables. La dieta detox no consisteix només a regular l’alimentació, sinó en fer exercici. Un exercici que el Papa demana a la seva cúria, que no estava avesada a tant de moviment. La reforma comunicativa és part d’una agitació més gran, d’un canvi que sembla irreversible. Tot i que en una institució bimil·lenària, la reversibilitat no és impossible.