L’havien confós per la dona del Papa. Va ser en un dels viatges a l’Àfrica amb Joan Pau II. La irrecuperable periodista Paloma Gómez-Borrero va adonar-se que els autòctons la tractaven massa bé. Tothom era excessivament atent amb ella. Gairebé acumulava tantes reverències com el Papa de Polònia. En baixar de l’avió la van conduir solemnement cap a una cabana, només per a ella, amb un seguici de tambors que suaument la van acompanyar tota la nit. Dels altres periodistes, ni rastre. I ella, en comptes d’inquietar-se, ho trobava “divertit”. Paloma hi posava molt de misteri, en la cabana i els tambors, i a mi era una història que tot i conèixer, com els nens petits, demanava que em tornés a explicar, sempre.

No va ser fins moltes hores després, ja quasi quan s’acomiadaven del país, quan li van confessar que s’havien pensat que era la dona del “gran cap blanc”, que no era altre que l’inefable Joan Pau II. No podien concebre que el Papa no tingués dona. I per com van veure que aquesta dona parlava al Papa, van intuir que era la seva parella. Paloma Gómez-Borrero certament no va ser la seva dona, però sí una de les més properes al papa polonès, que amb afecte li deia “Papaloma”. Hi havia una complicitat altíssima entre tots dos.

Sospito que al cel l’han fitxat a la porta, així col·labora deixant passar tothom, perquè probablement també els troba “realment estupendos”

Ara que s’ha mort la Paloma, tothom ha recordat que va ser la primera dona que RTVE va enviar com a corresponsal, i s’ha lloat el seu caràcter afable i acollidor. Itàlia la va modelar molt bé. Impossible oblidar els seus cafès a la casa-museu a Roma, o també a Madrid, on fa pocs mesos em va oferir la que ja és la darrera grappa. Era un licor que li havien dut “unes monges encantadores”, perquè per la Paloma tot era sempre “fenomenal i meravellós”. Menys una cosa. No podia suportar la idea de la divisió. En vam parlar arran de Catalunya. Estava preocupada per les veus que li arribaven, més a Madrid que a Roma. Temia una “fractura”, i li feia por que hi hagués violència. El mateix li passava amb el papa Francesc: “Míriam estimada (perquè ho deia així al revés), no penses que el Papa argentí potser està fent massa enrenou?”. Li vaig respondre que em semblava “fenomenal” aquesta moguda. I sobre Catalunya, li vaig preguntar com ho vivia ella, quan cada primavera venia: “Sois estupendos”. I fèiem veure que nosaltres no érem diferents de la resta de ciutadans, i que si es trobava acollida, si podia encetar una conversa política i ningú treia els ganivets, això l’havia de fer pensar. Quan arribava a destí sempre ens escrivia i ens agraïa l’hospitalitat catalana i ens recordava que se sentia “com a casa”. Venint d’una dona que ha fet centenars de viatges pel món, que a Catalunya es trobi en un ambient domèstic, era una floreta. En el darrer correu que conservo d’ella em parlava del Papa i l’Ada Colau, i sorneguera com era, concloïa impecable: “Què t’ha semblat la carta que el papa Francesc ha escrit a la vostra alcaldessa? Deu estar “que flipa” de contenta!!! Espero que de l’emoció vagi a la Missa del Gall”. Així era la Paloma. Podia parlar de fantasmes, de les pintures de Raffaello i a la mateixa frase incloure-hi un “flipa”. Coneixia bé Catalunya. Tenia anècdotes molt divertides a terres catalanes, com la de Portlligat amb la Gala i en Dalí “i aquells efebs que venien i desfilaven davant nostre: us hauria encantat”. I tant. També mantenia relació amb el món de l’òpera, i amb els carmelites: darrerament estava concentrada en Santa Teresa d’Àvila. I feia pregons a festes majors, participava en tertúlies i seguia anant de Roma a Madrid. S’interessava per la nostra cuina. Quan anàvem a dinar a l’Estevet demanava mandonguilles amb sípia i gambes, perquè es deixava aconsellar i volia tastar-ho tot. Sospito que al cel l’han fitxat a la porta. Així col·labora deixant passar a tothom –coneix molta gent–. I als desconeguts, perquè probablement també els troba “realment estupendos”.