Vida fulgurant, curtíssima, d’una santa sense Església, d’una anarquista, sindicalista, mística, filòsofa. Una persona coherent, en la qual no es poden separar vida i experiència, atenta a la veritat, al treball, al sobrenatural. Robert Chenavier, president de l’Associació per l’Estudi del Pensament de Simone Weil (1909-1943), la defineix com una dona que “desorienta i desconcerta”, i avisa que no es pot entrar en el seu pensament si un mateix no està entrenat en l’art de les contradiccions, els impossibles, els esquinçaments. El seu període creatiu, concentrat fins que mor, és ple d’etapes que se succeeixen amb ruptures i retrocessos. Filosòficament, sembla que passi del materialisme a un platonisme cristià. Políticament, salta de les breus simpaties comunistes i d’un anarcosindicalisme a un reformisme liberal i a una doctrina política reaccionària, que en el pla religiós la duu de l’agnosticisme a la mística. Com Hannah Arendt, el seu pensament poua de la seva experiència i n’és indissociable. Es passa la vida rebutjant identificar-se amb res. Ni comunitats cristianes ni l’entorn burgès ni arrels jueves ni tampoc la feminitat. Des de la dreta, lloen que una militant d’esquerres, una pacifista sistemàtica, reconegués la importància de l’arrelament a la pàtria. Des de l’esquerra, destaquen la intel·lectual que baixa a la fàbrica i es fa obrera, s’implica amb l’Espanya del 1936 i critica el colonialisme. La seva és una passió autèntica per la realitat, que no es deixa encaixonar ni etiquetar.

El seu pare era metge i la mare, russa, molt avesada a l’art, la música i la poesia. Tots dos d’un judaisme poc observant. Simone va ser una nena amb complicacions, salut fràgil, no creixia, no menjava. El germà va ser un geni precoç de la matemàtica. L’èxit del germà la fa sentir mediocre, poca cosa. Ja de gran comença a donar classes i viu molt austerament, no posa la calefacció i dona el poc que guanya als aturats. Se solidaritza amb la classe obrera i precària. Pateix terribles migranyes. El seu primer contacte amb el cristianisme té lloc a Portugal, on assisteix a una lànguida processó, que li fa pensar que el cristianisme és un refugi per als esclaus. I ella s’hi sent propera. La segona trobada té lloc a Assís, on Sant Francesc va pregar. Reconeix que “alguna cosa més forta que jo mateixa m’ha obligat, per primer cop a la vida, a agenollar-me”. A Solesmes, amb uns mals de cap insuportables, el 1938, confessa, després dels oficis i del cant gregorià constant, que “el pensament de la passió de Crist ha entrat en mi d’una vegada per totes”. Va morir tuberculosa a Londres el 1943, molt propera al catolicisme, però va rebutjar el bateig perquè batejar-se implicava entrar en un sistema, en una organització, i ella era molt gelosa de la seva individualitat i singularitat. Va ser una dona molt compassiva amb els desventurats de la terra, i amb una forta interioritat poc gregària. Desconcertant Weil, exercia “una certa fascinació”, va dir Georges Bataille d’ella; tant per la seva lucidesa, com pel seu pensament al·lucinat.