Si Charles Dickens hagués estat olotí, Lliberada Ferrarons hauria estat una de les seves protagonistes predilectes. L’entorn del segle XIX garrotxí, la nena pobra que a les quatre del matí i amb només vuit anys ja sortia del llit per anar a fer de bobinadora a una fàbrica de Sant Joan les Fonts, la recta i devota criatura que adoctrinava altres nenes, que menjava farinetes de farro i tenia com a lema “els ulls a la feina i el cor a Déu”, aquella bona nena, enterrada a Sant Esteve d’Olot, resulta que potser serà proclamada santa. Santa ja ho era considerada quan va morir; tothom va detectar que Lliberada era una persona diferent, amb una fama de santedat incontestable. Des de petita a casa hem sentit a parlar de la Lliberada, no per les seves proeses heroiques estil Joana d’Arc, sinó com un referent imperdible, emblema de sacrifici i devoció. L’àvia mig tancava els ulls quan en parlava, amb molt de respecte. I el que deia l’àvia Tureta anava a missa. Però no era només la meva: la Lliberada va impressionar totes les àvies olotines. En el llibre sobre la venerable, Miquel Àngel Ferrés explica com l’alcalde Bretcha, el 1942, va recordar aquesta dona morta a només 39 anys: “Tots vostès recordaran amb mi el respecte amb què les nostres bones àvies pronunciaven el nom de la Lliberada, quan, de petits, durant les vetllades d’hivern i a la vora del foc, ens explicaven la seva abnegada vida i virtuosa mort”. Exacte. Aquest testimoni ha anat passant de generació en generació i sobretot ho ha fet en femení. La tradició, les llegendes i, en bona part el llegat religiós, venen per transmissió femenina. La Lliberada simbolitza una època de sacrificis i abnegació, un model que a moltes dones no ens agrada en la forma, però que ens atreu en el fons: per què feia el què feia? Com va viure la seva malaltia? Per què les persones més vulnerables són les predilectes quan entrem en el camp de l’espiritualitat? Els àngels del pessebre es relacionen amb pastors, pobres, precaris. Les visions les va tenir Lliberada i no cap il·lustre dona beata i burgesa de la Garrotxa benestant.

Aquesta noieta declarada venerable el 2008 per Benet XVI és una olotina que en la iconografia apareix sempre amb un teler –era una obrera tèxtil– o amb un llibre. Sempre m’han fascinat les imatges de dones amb llibres. La Lliberada n’és una. Va ser una obrera que a primera vista no té més misteri. Terciària carmelita, va ser molts anys al llit i “veia coses”. De fet va explicar que havia assistit, en visions, a Madrid, Olot i Roma a diverses celebracions litúrgiques. Posem-nos en situació: una nena malalta, poc instruïda, ratllant la misèria, a Olot, que diu que veu processons a Roma i Madrid. I n’explica el contingut i és creïble. Déu n’hi do.

Ferrarons es considera un model de jove obrera. Avui, obrer és un concepte que ens diu poc, potser hauríem de parlar de feina precària mecànica, del tipus que sigui. La Lliberada Ferrarons Vives, olotina pobra però universal, noia garrotxina del segle XIX a qui el mossèn Miquel-Àngel Ferrés ha dedicat diversos estudis, és digna de record avui no només per la fàbrica, sinó en el nostre entorn tecnologitzat en excés, on els horaris laborals salvatges deixen exhaustes tantes persones que només sospiren per arribar a casa, repapar-se al sofà i entrar de cop dins una sèrie per descansar i desconnectar.

En el món capitalista que ens està pertorbant, la veu de la Lliberada –quin nom liberal, a més– resulta que està interessant gent de Malàisia, Mèxic, les Filipines, Colòmbia, Costa Rica, Miami… on desperta autèntica veneració. Aquesta dona (www.lliberada.org) genera tant d’interès que els seus devots ara en demanen relíquies. Però la Santa Seu acaba de treure una Instrucció per a la conservació i autenticitat de les relíquies a l’Església. És un document oficial de la Congregació per a la Causa dels Sants on queda determinada la prohibició de vendre relíquies. No s’hi pot comerciar ni exposar-les a llocs no autoritzats. No ens ha de grinyolar que si a Internet es pot comprar de tot, també hi hagi qui cerca relíquies de sants.

Els devots de la Lliberada poden demanar relíquies, però no les rebran per correu exprés. Aquest text vaticà limita els desitjos de tanta gent pel món que voldria relíquies d’aquesta garrotxina pobra, malalta, visionària i potser un dia santa. Interpel·la constatar que Catalunya ha generat tants testimonis que amb la seva vida i mort han arribat a commoure gent llunyana.  La seva és una història vora el foc que ens feia esbatanar els ulls: pobresa, malaltia, visions, santedat. Perquè no oblidem que Lliberada només era una dona d’Olot, un possible personatge de Dickens, una filla real, pobra, treballadora d’una Catalunya de pessebre.

Míriam Díez
Opinió Temps de melons i sermons Míriam Díez