La meva àvia no parlava d’anar a l’escola, sinó d’anar a “lletra”. Pobra àvia, si visqués, i veiés la mala lletra que fan ara els estudiants, no perquè siguin inútils i no sàpiguen escriure, que en saben, sinó perquè els teclats els han privat de l’art de l’escriptura. No saben escriure a mà perquè no s’han entrenat. Però anar a lletra no era només anar a fer cal·ligrafia sinó anar a aprendre, a instruir-se (una altra paraula que ha quedat desterrada per les polítiques educatives i que ara només es llegeix als manuals d’instruccions d’electrodomèstics). La lletra de les cartes de les àvies i besàvies era un espectacle: elegant, fina, amb unes expressions que et fan tancar els ulls per reviure’n el so i la intenció.

Vaig fer l’experiment (!) de demanar als meus estudiants que escrivissin una carta —a mà— i que se l’enviessin a ells mateixos. Que la rellegissin a final de curs, i comprovessin què es deien al seu “futur jo”. Alguns no havien escrit mai una carta. No a ells mateixos, que no deixa de ser una excentricitat. A ningú. Em demanaven on s’escrivia l’adreça. I què hi havia de posar. Altres, naturalment, van buscar a Google “com s’escriu una carta” o “on es posa l’adreça en un sobre per enviar una carta”. La gent no s’escriu cartes, però la missatgeria instantània no s’atura. Ara ens escrivim microcartes contínuament. El moviment epistolar entre les persones és tremend, però el que s’ha perdut és el formalisme. Encara conec gent que fa els emails com si fossin cartes, i clar, no els responen al moment, perquè formalment són cartes i requereixen el seu temps.

Hi ha una necessitat de parlar, de compartir, de mantenir converses, perquè les converses no es tenen i prou, sinó que es mantenen, que és un grau més d’intensitat i de conservació

Sovint anem parlant amb la gent seguint el fil del que deia la nostra conversa de Whatsapp o de Telegram del dia anterior, i no pensem que potser l’altre ho ha esborrat, i potser no entén res. Amb les cartes d’abans hi havia menys malentesos, perquè tu responies a la carta i fins que no t’arribava la nova no en feies una altra. La sincronia actual no sempre és positiva per a la bona comprensió entre les persones. Un aspecte de l’impacte de la tecnologia en les nostres relacions interpersonals és que hem de fer molts esforços per seguir en un sol canal: si la conversa es torça, solem demanar per parlar per telèfon, o per veure’ns, perquè ens adonem que el mitjà ens condiciona i ens limita. Hi ha una necessitat de parlar, de compartir, de mantenir converses, perquè les converses no es tenen i prou, sinó que es mantenen, que és un grau més d’intensitat i de conservació.

En el seu missatge per a la Jornada de la Comunicació del 2021, el Papa escriu: “En la comunicació, res pot substituir completament el fet de veure's en persona. Algunes coses es poden aprendre només amb l'experiència. No es comunica, de fet, només amb les paraules, sinó amb els ulls, amb el to de la veu, amb els gestos. La forta atracció que exercia Jesús en les persones que trobaven depenia de la veritat de la seva predicació, però l'eficàcia del que deia era inseparable de la seva mirada, de les seves actituds i també dels seus silencis”.

Potser no és cert que la gent que està amb el mòbil tot el dia està distreta i prou. És plausible que alguns d’ells estiguin vivint el seu moment epistolar més àlgid. Em consola pensar-ho quan soc al metro i observo. Només el ràpid canvi en la nineta i l’alteració en els ulls de les persones que observo delaten que potser no estan en un moment epistolar, llarg i intens. Potser només passen d’una imatge a una altra a la babalà, sense massa sentit. Random, com es diu ara. Allò aleatori és el nostre pa de cada dia. Avui no anem a lletra, anem a imatge, i veloç, fugaç i intermitent.