Joan XXIII va ser un papa que havia de durar poc, un pontífex de transició. No només va convocar el Concili Vaticà II sinó que va deixar perles de vida, frases motivacionals que podrien ser a les tasses del te i del cafè. A part de les més emotives o amb toc d’humor, el conegut com a “papa bo” era un home molt humil. Estava convençut que qualsevol pot arribar a ser papa (per a mostra, ell mateix, repetia), i tenia molta por als excessos de l’ego: “He de fugir dels pronoms jo, em… com si fossin serps”. Ressona Joan XXIII en moltes de les demandes pastorals que està fent darrerament el papa Francesc. Ell també fuig de l’autobombo com les serps. En una homilia recent, ha dedicat una bona estona a recordar que el cristianisme no és una carrera de mèrits. No ho és: no va d’objectius, incentius o comissions, sinó que és un do, un regal. “Ser cristià no es compra”, evidencia el Papa argentí. Cada cop ens restringeixen més les opcions lliures, i el cristianisme ho és. “Ningú ha de ser forçat a ser cristià, ni es pot pagar per ser-ho”, ha exclamat. El Papa, en les seves homilies improvisades a Santa Marta, la residència intramurs al Vaticà on va triar de viure quan el van escollir, ha picat el crostó als mossens que busquen influències i s’aboquen desenfrenadament al carrerisme dins l’Església. No dubto que mentre pronunciava el sermó en tenia molts al cap, com jo en tinc ara mentre escric. L'única carrera possible hauria de ser la del servei, però servei i poder no s’entenen sempre com un binomi paradoxal sinó com a antitètics.

Ser escollits sense mèrits ens hauria de fer pensar en la bondat dels moments de gràcia en què les coses passen sense que nosaltres hi tinguem res a veure. No som els protagonistes de la nostra història

El papa Francesc ha insistit literalment en la idea: “No és cristià buscar influències per créixer en la carrera eclesiàstica”. La gratuïtat comença a ser una excepció. Tot es paga, tot té un interès. Et truca un amic i ja et preguntes què vol, perquè no pots ni presumir que potser no vol res. En un món en què ens hem cregut això de “t’ho mereixes”, entendre que potser no ens mereixem res, que la gratuïtat és un valor, és difícil de copsar. Fins i tot sospitem de qui ens ofereix alguna cosa sense res a canvi, perquè vivim en la mercantilització de les relacions. Els nostres amics ens han escollit, i no tenim cap mèrit, ho han fet perquè sí. A la Bíblia està ple d’exemples en què Déu escull gent que no s’ho mereix gens, i de fet, no té en compte els pobres complidors, justos, pacients, bons. Ser escollits sense mèrits ens hauria de fer pensar en la bondat dels moments de gràcia en què les coses passen sense que nosaltres hi tinguem res a veure. No som els protagonistes de la nostra història. Hi ha molts factors que fan que les coses passin.

Gratuït, escriu Francesc Torralba, és allò que no cerquem ni busquem, allò que no esperem, que està fora dels càlculs racionals i que ningú no preveu que passarà, fins que, finalment, s'esdevé: “És l'inesperat, allò que s'esdevé contra pronòstic, que irromp en la pròpia vida i la capgira de ple”. I això no es va planificant amb sang freda, perquè no es crea. S’acull. I s’agraeix.